Un gran inici d'OK Lliga sense ‘play-off'

Escric amb la setena jor­nada de l'OK Lliga encara sense com­ple­tar a causa dels com­pro­mi­sos euro­peus del cap de set­mana. Tant se val, però, passi el que passi, no crec que s'esguerri la tendència a què em vull refe­rir. El fet és que l'inici de tem­po­rada de l'hoquei sobre patins està mar­cat per una gran igual­tat, tant en els par­tits com en la taula, segu­ra­ment més de la que es pre­veia, i això fa que les com­pe­ti­ci­ons tin­guin fins ara un gran interès. La super­copa que es va dis­pu­tar a Vic fa un parell de caps de set­mana, per exem­ple. El Barça Lassa, més con­sis­tent amb Matías Pas­cual, amb Marc Gual de direc­tor d'orques­tra i amb un Pablo Álva­rez reso­lu­tiu, va ser campió però li va tocar patir en la final con­tra un gran Liceo que segueix fent un hoquei sobre patins de molts qui­rats. Asse­gut a peu de pista vaig veure i sen­tir jugar junts els ger­mans Bar­galló. La seva com­pli­ci­tat és bru­tal. Amb un sol crit o fins i tot una mirada saben asso­ciar-se i només un Barça amb més fons d'armari i molta con­cen­tració –la mateixa que li ha fal­tat en alguns par­tits de lliga–els va poder der­ro­tar. El Liceo va fer una gran semi­fi­nal con­tra un gran Vic que va anar de més a menys. Tenia el par­tit encar­ri­lat, però les dues bla­ves rei­te­ra­des a Mia Ordeig van aca­bar d'alte­rar la dinàmica del matx, perquè també és cert que abans de l'acció el con­junt gallec ja havia començat a men­jar el ter­reny als locals amb un hoquei molt ràpid i ben jugat en molts casos al pri­mer toc que des­munta les defen­ses. Amb el Jordi Bar­galló, a més, de les grans oca­si­ons. Sigui com vul­gui, va ser un autèntic par­tidàs. La final, si fa o no fa el mateix.

La tendència d'igual­tat, d'impre­vi­si­bi­li­tat també és una cons­tant en l'arren­cada de l'OK Lliga. El fet de no veure el Barça i el Liceo de seguida dalt de tot arra­sant ja ens dóna pis­tes del que està pas­sant en aquest tram ini­cial molt interes­sant i que per­dria valor si al final de la lliga regu­lar hi hagués el play-off que l'Asso­ci­ació de Clubs estu­dia recu­pe­rar la tem­po­rada vinent perquè hi hau­ria marge de rever­si­bi­li­tat. Durant molts anys hi va haver un play-off pel títol i el Barça es va fer un tip de gua­nyar lli­gues. Amb la ins­tau­ració de la fase regu­lar única, en canvi, el Reus i el Liceo van eixam­plar les seves vitri­nes.

Quan va gua­nyar la lliga el Reus d'Ale­jan­dro Domínguez, el curs 2010/11, feia tretze anys seguits que el Barça gua­nyava el títol i això no ven. És cert que ara el con­junt de Ricard Muñoz enca­dena dos títols, però els blau­grana són l'equip amb més poten­cial econòmic i es faci el sis­tema que es faci, és ine­vi­ta­ble que obtin­guin més coro­nes que la resta. A l'hora de defen­sar el sis­tema de lliga regu­lar, també s'han de recor­dar aquells mesos d'abril i maig amb el Barça al cap­da­vant de la lliga regu­lar i els seus per­se­gui­dors dei­xant-se anar per no cre­mar les naus, amb par­tits enso­pits com passa a Itàlia quan els de davant ja són rela­ti­va­ment ina­bas­ta­bles i tot­hom espera el play-off.