He de reconèixer que estic seguint l'escàndol de dopatge que sacseja l'atletisme rus amb un mig somriure. La veritat, veig en tot plegat fins i tot allò que s'anomena justícia poètica. Ja he deixat constància escrita en diverses ocasions que durant la meva etapa d'atleta en la dècada dels setanta, vaig ser admirador dels triomfs dels atletes de la petita i extinta República Democràtica Alemanya (RDA). També he explicat en aquest mateix diari la indignació i la frustració en què es va transformar aquella admiració quan vam saber que l'esport de la RDA era una gran farsa basada en un dopatge d'estat sistemàtic dels seus esportistes. I també he deixat constància escrita que sempre he considerat que si tots els països de l'Europa de l'est no podien ni dir bon dia sense que el gran pare soviètic els donés permís, no em podia creure que a la Unió Soviètica no hi hagués un pla de dopatge en l'esport similar al que hi havia a la RDA. Més encara quan les atletes i les nedadores de la RDA –bàsicament– derrotaven tot sovint les seves rivals soviètiques.

Per als que no ho sàpiguen o no ho recordin, l'esport va ser, durant la guerra freda, una de les maneres que la URSS i els seus satèl·lits van fer servir per demostrar que el seu model de societat socialista era millor que el de la capitalista. I els Jocs Olímpics es van convertir, des que la URSS s'hi va incorporar, el 1952, en els camps de batalla sense víctimes en què dos models polítics, econòmics i socials es mesuraven cada quatre anys. Durant la resta del temps, uns i altres, ens tenien, als ciutadans del món, amb el cor encongit per si algun dia, algun boig premia el botó que havia de desencadenar l'apocalipsi nuclear.

Amb la caiguda del mur de Berlín es va iniciar un procés que va posar fi a aquella guerra freda i, en l'esport, la desaparició de la RDA ens va mostrar la realitat, no només esportiva, d'aquell estat. Com que la RDA va ser l'únic estat que va desaparèixer, va carregar totes les culpes. Les d'uns i les dels altres. Jo no em crec que en els arxius del KGB no hi hagués documents similars als que es van trobar en els de l'Stasi, però uns no hi són i els altres, canviats de nom, tornen a ser una gran potència.

Però ves per on, ara li ha arribat l'hora a la gran mare Rússia. L'Agència Mundial Antidopatge (AMA) l'acusa de dopatge sistemàtic i l'amenaça de quedar fora dels propers Jocs Olímpics és en l'aire. A més de l'AMA, hi ha el COI i la IAAF pel mig. L'antic president de la IAAF ja ha llepat, acusat de rebre diners per tapar positius. A Rússia estan preocupats, evidentment, però l'enemic exterior ha estat sempre un recurs que han sabut usar molt bé. Ara mateix no em crec que Rússia pugui quedar fora de Rio 2016, però em satisfà que l'AMA faci el que està fent. Però no només amb Rússia i amb l'atletisme. Amb tots els països i tots els esports.