El futbol sempre és una metàfora de la vida i de la política en particular. Qualsevol dia, per exemple, el Barça es podria trobar amb un dilema infernal. Imagineu una jornada final de lliga al Camp Nou i que hi hagués només dues possibilitats: o fer campió l'Espanyol o fer campió el Real Madrid. Sense terme mitjà. Si el Barça desatengués les seves obligacions esportives –no seria la primera vegada, que ja ens coneixem tots– el club blanc-i-blau podria guanyar la seva primera lliga, tota una fita històrica per a l'esport català, i deixaria de retruc sense títol l'etern enemic, que no és cap altre que el Real Madrid.

Per acabar-ho d'adobar, posem-hi que en aquest hipotètic Real Madrid hi hagués, a dins o a fora, Florentino, Cristiano, Mourinho, Pepe, Ramos, Pedrerol, Roncero, Inda, El Chiringuito, l'enyorat Punto Pelota, Los Manolos i Aznar, per acabar-ho de rematar, de president honorífic. Que tota aquesta gent activés una campanya agressiva (sent generosos) exigint al Barça que portés la seva esportivitat fins a límits extrems i que fes el favor de guanyar l'Espanyol per permetre que l'equip blanc fos, finalment, el campió.

Però els actors d'aquesta trio shakespearià no serien només els equips, els jugadors i els mitjans de comunicació. Un altre actor clau i rellevant serien els socis i els aficionats del Barça. Després de sentir-se insultats no només aquella temporada, sinó des dels temps de Bernabéu, Plaza i companyia potser no acceptarien que el Barça fes l'esforç suprem de guanyar un partit que, ai las, donaria la victòria al seu etern antagonista. Els jugadors de futbol, ja ho sabem, estan obligats sempre a guanyar, però si la teva pròpia afició –que és qui et dóna el sentit de pertànyer o no a una entitat– expressa dubtes sobre els danys col·laterals que pot provocar aquella victòria cal anar amb peus de plom.

S'ha de dir que la situació seria molt més complexa perquè, lògicament, a ningú del Barça li agradaria que sigués precisament l'Espanyol –a la inversa passa el mateix–el que acabés guanyant finalment la lliga. Encara cou aquell gol de Tamudo, per exemple. Però llavors es posa sobre la balança allò del mal menor o el bé superior. Cada soci del Barça hauria de fer una reflexió profunda sobre si podria resistir tota una altra campanya triomfal de la central lechera amb Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre i tota la plana major política de Madrid saltant i ballant gràcies a una decisió èticament irreprotxable dels jugadors del Barça.

A l'altra banda hi hauria la possibilitat temptadora de clavar un punyal al cor de la caverna. La venjança és un plat que s'ha de menjar ben fred, però ben cuinat. S'hauria de fer creure als de Madrid que sí, que no patissin, que els jugadors del Barça complirien amb la seva funció i guanyarien el partit, però a l'hora de la veritat només que un parell fessin una jugada inesperada per clavar-se un gol en pròpia porteria parlaríem d'un moment sublim. El títol es quedaria a Catalunya i les cares que veuríem de la gent del Bernabéu serien impagables.

Qualsevol semblança amb la realitat, ja ho sabeu, és pura coincidència.