El somriure de l'Eurolliga
Seixanta-tres milions per temporada tenen la culpa que el que semblava impossible sigui una realitat. L'Eurolliga s'erigeix, ara sí, en referència global. De moment, només amb setze equips, però amb un inversor que té l'expectativa a deu anys vista d'obtenir un retorn als 630 milions d'euros que hi posarà s'ha d'esperar que, ara sí, l'Eurolliga sigui una competició més atractiva per als patrocinadors, la televisió, els aficionats i, sobretot, els clubs, que per fi tindran una oportunitat de traçar una línia de negoci amb expectatives sòlides de creixement a mitjà i llarg termini i podran deixar de veure la formació de jugadors com un sac foradat perquè als 20 anys l'Hezonja de torn se'n va tant sí com no.
Rebre 630 milions d'euros és una gran responsabilitat. Ha costat molts anys, massa anys, trobar un soci inversor d'aquesta dimensió. Si l'Eurolliga treballa bé amb els drets d'imatge –no tant per fer-ne molts diners amb la seva venda com perquè els consignataris els tractin amb cura i professionalitat– la conseqüència previsible és un augment progressiu i imparable del valor objectiu de la competició. L'NBA, mirall innegable però no declarat, ha aconseguit que les seves franquícies tinguin solvència econòmica derivada del mateix negoci. I si no és així i el propietari no hi pot fer front, són prou atractives per canviar de mans amb facilitat. Aquest és, doncs, l'horitzó de l'Eurolliga a una dècada vista.
Els 63 milions per temporada –dels quals 38 es repartiran entre els setze clubs– també tenen la culpa que haver de jugar tres partits per setmana hagi passat de ser una circumstància diabòlica a una realitat que ha de ser assumida.
És una evidència que per als onze clubs amb plaça fixa, l'Eurolliga passarà a ser l'objectiu (a més de prestigi, hi ha premis en joc) i la lliga domèstica serà secundària. Però cap lliga vol (ni pot) perdre els seus equips de referència. L'ACB, que acaba de vendre els seus drets per una morterada, sap que si se'n van el Barça, el Madrid i el Baskonia el valor d'aquests drets caurà dramàticament. I cap club renuncia a la taquilla contra el Barça o el Madrid.
El nou format de l'Eurolliga implica jugar sis partits més que fins ara. En el cas de la Lliga Endesa de divuit equips, la incompatibilitat del calendari amb l'Eurolliga i els requeriments de la FEB (que fa l'efecte que seran encara més inflexibles) és manifesta. Si passar de 34 jornades a 38 incloent-hi l'Ourense ja era impossible, a les necessitats de la nova Eurolliga només s'hi respon amb una reducció d'equips a setze, com tenen la gran majoria de lligues.
Queda la FIBA, altre cop en fora de joc deu dies després d'haver presentat una proposta per recuperar el control de l'Eurolliga. Si té la temptació de tirar endavant una competició paral·lela, el seu pronòstic és similar a la d'aquella Suproleague 2000/01, que va durar un any. La FIBA continua sent un paquiderm, un cau d'interessos dispersos i ingovernables que no inspira cap confiança a clubs i lligues professionals. L'Eurolliga també té els seus, d'interessos, però justament són coincidents amb els dels clubs. Heus aquí la diferència.