Són com les proverbials cireres del fruiter, en vols traure un parell i surten entortolligades. Plantegem l'escenari: el gran rendiment de Neymar provocarà aviat que hagin de seure a la taula de negociacions per lligar la seva continuïtat. No sortirà barata. La directiva ha apostat decididament pels cromos, i aquesta n'és una conseqüència directa. Per tant, augmentarà el percentatge sobre la càrrega que representa el cost de la plantilla en el pressupost global del club, ja disparat al 66% del total, el 73% si comptem les seccions, segons els números oficials. Això també repercutirà en l'anomenat fair-play financer i en la possibilitat de fer nous fitxatges. És a dir, has abandonat el model sostenible de manera descarada, tot i que t'entestes a seguir defensant les senyes d'identitat diferencials del club de cara a la galeria. Vaja, allò tan rebregat del Més que un club i els valors, els principis i el reguitzell de conceptes buidats de contingut que ha comportat el gir de gestió viscut en els darrers sis anys. La pressió econòmica i el dèficit creixen just en un moment delicat del futbol al més alt nivell, quan només et deixen dos camins si vols continuar sent competitiu com fins ara. O bé et compra algun milionari, un país àrab o una adquisició de similars –i arriscades– característiques, o bé et converteixes en societat anònima perquè no ets capaç de mantenir el ritme de despesa sense jugar-t'hi el coll i entrampar-te.

Compliquem-ho més. O no: és el que hi ha, faves comptades. Les lleis vigents han convertit el desig de presidir el Barça en anhel reduït a l'abast d'un 0,5%, tirant llarg, de la seva massa social. La resta no pot ni somiar-ho vista la capacitat patrimonial de la immensa majoria de culers (i de mortals). Si se t'acudeix aspirar a formar part d'una directiva disposada a convertir-se en alternativa a l'actual poder sentiràs com, de manera automàtica, una espasa de Dàmocles penjarà sobre el teu cap i el de la teva família. No fos cas que, com ja ha succeït, una acció de responsabilitat et reclami bous i esquelles per condemnar-te a la ruïna. Així doncs, cada cop serà més difícil trobar valents disposats a jugar-se-la pel Barça, no fos cas que acabin despullats o, pitjor encara, que hagin de recuperar la inversió a costelles del club. Els avals no són cap broma, neguen a quasi tothom l'oportunitat de ser president o directiu, vital aspecte renyit amb qualsevol cosa que soni mínimament a democràcia. Per tant, via lliure de perpetuació a l'establishment, que no necessita avalar, pot fer mans i mànigues d'acord amb els interessats en el negoci blaugrana, i fàcilment trobarà relleu quan l'actual cap acabi el seu mandat. De fet, ja coneixem l'hereu o altres aspirants interns que assoliran el càrrec sense necessitat de ser líders brillants, ni virtuosos ni amb idees. En català col·loquial, mala peça al teler. Si volem alterar aquest verinós statu quo, més val que el culer de base deixi de fixar-se exclusivament en l'últim resultat per prendre consciència i activar l'SCB. La Societat Civil Blaugrana. Caldran alternatives imaginatives o ens prendran el Barça de les mans. Serà qüestió d'inventar el Junts pel Barça o les Candidatures d'Unitat Blaugrana. Plantegem un bany de pura i òbvia realitat en el qual només afegiríem que avui no és un bon dia per parlar de Qatar.