L'àvia de Messi
No havia vist el documental laudatori sobre Messi que va dirigir Álex de la Iglesia, un director que en les seves ficcions sempre tendeix a l'excés i que, en canvi, va assumir l'encàrrec de Mediapro, a partir d'una iniciativa del pare del futbolista i la participació com a
guionista de Jorge Valdano, amb una certa contenció, però també amb poca imaginació visual (ai, aquelles escenes en què reconstrueix moments viscuts per l'ídol, sobretot en la infància, a la manera d'un docudrama) i amb una posada en escena elemental en què, amb la intervenció del muntatge, reuneix en diverses taules d'un restaurant familiars, amics i companys de la infantesa, entrenadors, cronistes esportius i jugadors del Barça. No l'havia vist fins fa uns dies, però tampoc ho vaig fer a través de l'emissió televisiva de Sense ficció, sinó buscant-lo després en el món internauta. Ho vaig fer per curiositat i amb el desig que Messi pogués jugar el partit contra el Madrid que es va disputar ahir després que jo escrivís aquest article. Desitjava que pogués jugar perquè, com algú comenta en el documental, Messi ha fet molt de mal al Madrid: en molts dels partits dels últims deu anys contra el Madrid ha contribuït de manera decisiva al triomf del Barça, com ara en aquell gloriós 2-6 al Bernabéu o, també al camp que du el nom de l'amic de Franco, en aquella anada de les semifinals de la Champions (primera temporada de Mourinho) en què va marcar dos gols, un dels quals en un jugada sensacional. Un de tants gols preciosos d'un futbolista que, ho diu simpàticament Cruyff, no busca fer gols bonics, sinó que la pilota entri, encara que sigui de qualsevol manera. Tanmateix, buscant només un gol i fent just el que ha de fer per aconseguir-ho, Messi ha creat jugades d'una gran bellesa futbolística. Com qui no vol la cosa.
En aquest documental, hi ha molts homes que xerren i s'esgoten els adjectius per intentar definir la singularitat del jugador, però no nego que se'n diguin algunes coses prou encertades, sigui amb la floritura verbal de Menotti o amb la simplicitat de Cruyff. Hi ha un seguiment cronològic, de manera que es comença per quan era nen i se'n segueix l'evolució, però les imatges d'arxiu (a banda que em sembla que podien haver donat més de si) fan que, a través del muntatge, es vegi com algunes de les seves jugades de gol característiques (aquelles diagonals que, salvant els obstacles dels contraris, sempre busquen col·locar la pilota als costats) ja les feia quan era petit. Podria dir-se que hi ha un fil narratiu que passa per l'àvia de Messi. Amb ella, que va encoratjar-lo, s'enceta el relat i el fil, fent-se invisible durant bona part del film, es reprèn al final quan un amic d'infantesa explica que amb Leo van travessar Rosario per anar al cementiri on està enterrada l'àvia. En fi, desitjo que ahir Messi mirés al cel, aixecant els braços, recordant la seva àvia i dedicant-li gols.