La tricolor
El Madrid-Barça dura molt més que els minuts a la gespa. En tots els paràmetres guanya el Barça. Com a
èxits, hi ha tenir més jugadors del planter, jugadors amb llicència federativa estatal, possessió i control del joc. I no cal dir xuts a porteria, sistema i joc col·lectiu, solidaritat i alegria en el joc. I gols de somni.
El Real Madrid és el reflex més diàfan de l'Espanya borbònica de Joan Carles I o Felip VI, insensibles a tot el que els catalans puguem pensar, dir o reclamar. Reflex del poder i l'autoritat intolerant de Rajoy, Aznar i Florentino, sense oblidar un PSOE que usa el llenguatge d'extrema dreta per esmentar l'independentisme català. Un club que sembla que té patent de cors contra suposats comptes foscos i una llotja on hi ha més política que esport.
En aquest camp que du el nom d'un prepotent franquista, Santiago Bernabéu, l'estelada està prohibida. La tricolor francesa, sí, el més lògic i normal del món. Però els repressors que manen al club i a la federació espanyola mai no han pensat en el concepte suprem de llibertat. Fa anys que se sap que hi ha qui té por de la llibertat.
Solidaritat absoluta vers les víctimes del terrorisme islàmic, i tant que sí! I rebuig total a tota violència. Però aquests suposats demòcrates haurien de saber que l'estelada era l'emblema de molts voluntaris catalans que van lluitar en la Primera Guerra Mundial amb els aliats, que van combatre contra el feixisme franquista en la Guerra Civil espanyola, també en la resistència al maquis i contra els nazis en la Segona Guerra Mundial; i en la lluita contra el franquisme quan qui manava en la dictadura ho feia també amb l'estendard de Falange i la bandera rojigualda amb la gallina o sense cap símbol constitucional. En el bany culer a la banda de Cristiano, la bandera feixista de Falange hi era, la rojigualda franquista també. De manera permesa i autoritzada. Ells, la força i la violència; nosaltres, l'art i el saber jugar honest.
