Caure en el desànim és l'últim que s'ha de fer en l'esport, sobretot si els recursos escassegen. La setmana passada, l'equip campió de la Lliga Femenina de bàsquet –i participant en l'Eurolliga– va veure com li prenien de les mans el seu far, la jugadora que marcava la diferència. La màxima anotadora i l'MVP de la lliga, la segona recuperadora i la tercera passadora.

L'Spar Citylift Girona va guanyar la lliga 2014/15 perquè tot li va sortir bé: plantilla competent, amb qualitat i físic, un entrenador que va implantar una manera d'atacar a la qual ningú va respondre i un substitut que va recollir i potenciar les virtuts i amagar les mancances. Però, sobretot, va ser campió perquè l'equip es va mantenir sencer, sense baixes.

Era molt complicat mantenir l'estabilitat de la plantilla aquesta temporada, havent configurat un altre grup magnífic, potencialment campió, i amb l'aparador de l'Eurolliga per exhibir els talents cada setmana. Per firmar Chelsea Gray –una jugadora que, si no fos pel físic, seria titular en la WNBA– a un preu assumible, el club gironí va haver d'acceptar una clàusula que permetia a la jugadora rebre ofertes a partir del 15 de novembre i marxar per un preu molt modest. Doncs el mateix 15, el penúltim classificat de la lliga turca (Botas, 1-4) li oferia doblar-li el sou i l'endemà era el Besiktas (2-3) qui li triplicava i ficava la jugadora, de 24 anys, en un embolic mental de mal resoldre. Això és esport femení i tot i el seu talent descomunal, el sou mensual de Gray a Girona no arribava ni de lluny als cinc dígits. D'un origen familiar molt humil i amb la família depenent d'ella, el dilema era assegurar el benestar dels seus familiars als EUA o renunciar a l'Eurolliga. 24 hores més tard l'Agü Spor (aquest sí, equip d'Eurolliga i rival de l'Spar) va entrar en la subhasta i va resoldre els dubtes quadruplicant-li el sou.

Costa molt trobar una jugadora que marqui la diferència, però n'hi ha algunes. Però que marqui la diferència i alhora sigui capaç de fer millors les companyes és gairebé utòpic, perquè n'hi ha tan poques que qui les té no se'n desprèn. I les tenen els clubs grans d'Europa i els clubs amb més diners. Chelsea Gray és del segon grup. El seu cap llegeix les situacions a tanta velocitat que cal un període d'adaptació per jugar al seu costat i aprofitar tot el bàsquet que genera.

Amb Chelsea Gray l'equip gironí era un aspirant molt ferm a revalidar el títol de lliga. Sense ella, i sense caure en el desànim, ho hauria de continuar sent. Aquí no hi ha miracles i sí feina de direcció tècnica, bons contactes i reputació de club modest però seriós. No és un bon moment per trobar jugadores de primeríssima fila, però s'haurà d'afrontar aquest repte i preparar-se per als que vindran. Perquè Gray no és l'única jugadora interessant per a altres clubs de l'Eurolliga o, simplement, per al turc de torn amb diners i necessitat d'un revulsiu per sortir-se'n.