El partit de Luis Enrique

Als par­tits s'hi va amb ganes de jugar. Estan de més les jus­ti­fi­ca­ci­ons dels per­de­dors quan objec­ten després d'una der­rota que el seu equip no ha com­pe­tit o no ha posat la cama vés a saber per què, o que el seu equip ha dei­xat jugar massa el rival. Deu ser això, perquè el Ber­nabéu es va exci­tar quan Isco va segar la cama de Ney­mar. “Així, així”, devien pen­sar uns segui­dors enfu­ris­mats amb els seus per la falta de pun­ta­des de peu en el clàssic, en la línia d'aquells que sor­tint de l'estadi recla­ma­ven la tor­nada de José Mou­rinho, pot­ser amb la idea que amb el por­tuguès, tot i no jugar a res, com a mínim en els clàssics es repar­tia lle­nya, s'inti­mi­dava el rival i els àrbi­tres, i des de la llotja es con­fo­nien els valors amb les males for­mes.

Sí, dis­sabte es va esce­ni­fi­car allò que comu­na­ment es coneix com una repas­sada de cal Déu. El tri­omf és per mèrit del gua­nya­dor i no pas per demèrit del per­de­dor. Comença a ser avor­rida la rees­crip­tura de la història quan la cosa no els som­riu: que si en comp­tes d'això hagués pas­sat allò, que si en comp­tes d'haver fet el que vaig fer, què hau­ria pas­sat si hagués fet una altra cosa... Quin can­sa­ment, i tot per treure importància a un tri­omf majúscul, que té com a gua­nya­dor el Barça, però que es pot par­ti­cu­la­rit­zar en gran part en la figura de Luis Enri­que.

El tècnic del Barça neces­si­tava un par­tit per fer-se un sal­con­duit per exhi­bir-lo en cas de dubte. No seré jo qui li regali elo­gis, ben al con­trari, ja que he sos­tin­gut des de quasi sem­pre que després de la crisi d'Ano­eta es va limi­tar a inter­fe­rir el mínim pos­si­ble en la ins­pi­ració de Messi, i el que l'argentí arros­sega al ves­ti­dor, per aca­bar arri­bant al tri­plet.

Al Barça no se li pot negar, però, la con­dició física polida pel cos tècnic de Luis Enri­que, però quant a joc, no tro­ba­ran en mi un defen­sor acèrrim, perquè no m'ha ins­pi­rat gaire con­fiança. Ara bé, i no perquè fos una repas­sada al Madrid, el patit de dis­sabte és un punt d'inflexió. No puc fer cap altra cosa que no sigui feli­ci­tar Luis Enri­que per un seguit de deci­si­ons de molta rellevància, la més notòria de les quals, que Messi veiés el par­tit des de la ban­queta a l'inici. El més nor­mal, i després d'evi­den­ciar el seu bon estat de forma, és que l'argentí s'hagués sumat a la festa des del pri­mer minut, però l'entre­na­dor va tro­bar un bon argu­men­tari per dei­xar-lo de suplent i no abo­car sobre el crac blau­grana la res­pon­sa­bi­li­tat de resol­dre el clàssic en un esce­nari sense urgències per al Barça, en pos­sessió del lide­ratge, la pèrdua del qual no hau­ria estat un drama, tret que, és clar, hagués estat per gole­jada.

Per tant, èxit rotund de l'entre­na­dor en no forçar ni ator­gar a Messi un pro­ta­go­nisme que no li calia, ja que ni el Barça s'hi jugava la vida, ni Messi tenia cap fita ni com­promís a Madrid que no fos sen­tir-se fort a les por­tes d'un mes de desem­bre en què hi ha un altre títol pel qual el club català llui­tarà: el mun­dial de clubs.

D'altra banda, va ser atre­vida l'aposta d'insis­tir amb Sergi Roberto amb una ubi­cació encer­tada, i encara més l'exhi­bició del català, que sovint passa inad­ver­tit per als seus com­panys d'atac fins que s'ado­nen de la qua­li­tat del de Reus i ente­nen que pot resul­tar un soci de pri­mera.

No em sor­pren­dria que Luis Enri­que, poc donat a inflar el pit, ho hagués fet en àmbits pri­vats, ja que no és per a menys després del par­tit que el seu equip va fer per a deler dels culers.