Odriozola tenia més raó del que es pensava

La cai­guda de Marta Domínguez no és només la cai­guda d'una espor­tista. També ho és d'una manera de fer, de pen­sar que el poder és teu, que ho tens tot con­tro­lat, que la impu­ni­tat és pos­si­ble i que, passi el que passi, te n'aca­baràs sor­tint. Marta Domínguez ha estat final­ment san­ci­o­nada pel Tri­bu­nal d'Arbi­tratge de l'Esport (TAS) a instàncies de la Fede­ració Inter­na­ci­o­nal d'Atle­tisme (IAAF) després que la fede­ració espa­nyola l'exculpés per les ano­ma­lies que pre­sen­tava el seu pas­sa­port biològic. I també que la seva relació amb dues de les grans ope­ra­ci­ons con­tra el dopatge fetes a l'Estat espa­nyol, l'ope­ració Port i l'ope­ració Lle­brer, que­des­sin en no res.

Amb aquests pre­ce­dents, que quan es va conèixer la sanció el minis­tre de Cul­tura i Esport, Iñigo Méndez de Vigo, digués que la sanció a l'exat­leta i exse­na­dora del PP “demos­trava que les ins­ti­tu­ci­ons fun­ci­o­nen, que els tri­bu­nals fun­ci­o­nen i que les regles són per a tots i s'han de com­plir” és d'un cinisme majúscul. Té raó el minis­tre, les ins­ti­tu­ci­ons i els tri­bu­nals han fun­ci­o­nat, però no pre­ci­sa­ment els espa­nyols. Si fos per ells, Marta Domínguez segui­ria tan tran­quil·la, amb totes les meda­lles al sarró i a les llis­tes del PP per al 20-D. Ha estat la IAAF, que no va estar d'acord amb la decisió de la Fede­ració Espa­nyola d'Atle­tisme –de la qual Marta Domínguez va ser vice­pre­si­denta al cos­tat de l'etern José María Odri­o­zola– la que va recórrer al TAS, el tri­bu­nal que ha cas­ti­gat Marta Domínguez. Una sanció que l'atleta recor­rerà ja que, entre mol­tes altres coses, la seva defensa con­si­dera que se la cas­tiga apli­cant unes nor­mes que van en con­tra de la legis­lació espa­nyola. Ja hem arri­bat al cap del car­rer. La decisió del TAS és anti­cons­ti­tu­ci­o­nal? Com el 9-N? Com la decla­ració del Par­la­ment de Cata­lu­nya? Com el 0-4 de dis­sabte al Ber­nabéu? Ho havia obli­dat. Abans del big bang ja exis­tia Espa­nya.

Tor­nem a José María Odri­o­zola. L'estiu del 2006, en el cam­pi­o­nat d'Europa d'atle­tisme que es va fer a Göteborg, les atle­tes de Rússia van gua­nyar 11 de les 23 meda­lles d'or que es van posar en joc. Odri­o­zola va posar el crit al cel i va acu­sar les rus­ses de dopar-se. Lla­vors tot­hom el va acu­sar de ser un plo­ra­ner. El temps, però, ha aca­bat donant la raó a Odri­o­zola, vist el que ara anem sabent del dopatge a Rússia. El pro­blema per a Odri­o­zola és que el temps li ha donat encara més raó de la que ell es pen­sava. En les cur­ses de mig fons i fons en pista –els 800 m els 1.500 m, els 5.000 m i els 10.000 m–, les rus­ses es van impo­sar en tres de les qua­tre cur­ses que es van dis­pu­tar a Göteborg. Només se'ls va esca­par un or. Arri­bats a aquest punt, ima­gino que tot­hom ja deu saber quina atleta va gua­nyar l'or que es va esca­par a les rus­ses: Marta Domínguez, que va gua­nyar la final dels 5.000 m al davant d'una russa i una turca, totes dues san­ci­o­na­des poste­ri­or­ment per dopatge.