Opinió

Odriozola tenia més raó del que es pensava

Arribats a aquest punt, imagino que tothom ja deu saber quina atleta va guanyar l'or que es va escapar a les russes

La caiguda de Marta Domínguez no és només la caiguda d'una esportista. També ho és d'una manera de fer, de pensar que el poder és teu, que ho tens tot controlat, que la impunitat és possible i que, passi el que passi, te n'acabaràs sortint. Marta Domínguez ha estat finalment sancionada pel Tribunal d'Arbitratge de l'Esport (TAS) a instàncies de la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) després que la federació espanyola l'exculpés per les anomalies que presentava el seu passaport biològic. I també que la seva relació amb dues de les grans operacions contra el dopatge fetes a l'Estat espanyol, l'operació Port i l'operació Llebrer, quedessin en no res.

Amb aquests precedents, que quan es va conèixer la sanció el ministre de Cultura i Esport, Iñigo Méndez de Vigo, digués que la sanció a l'exatleta i exsenadora del PP “demostrava que les institucions funcionen, que els tribunals funcionen i que les regles són per a tots i s'han de complir” és d'un cinisme majúscul. Té raó el ministre, les institucions i els tribunals han funcionat, però no precisament els espanyols. Si fos per ells, Marta Domínguez seguiria tan tranquil·la, amb totes les medalles al sarró i a les llistes del PP per al 20-D. Ha estat la IAAF, que no va estar d'acord amb la decisió de la Federació Espanyola d'Atletisme –de la qual Marta Domínguez va ser vicepresidenta al costat de l'etern José María Odriozola– la que va recórrer al TAS, el tribunal que ha castigat Marta Domínguez. Una sanció que l'atleta recorrerà ja que, entre moltes altres coses, la seva defensa considera que se la castiga aplicant unes normes que van en contra de la legislació espanyola. Ja hem arribat al cap del carrer. La decisió del TAS és anticonstitucional? Com el 9-N? Com la declaració del Parlament de Catalunya? Com el 0-4 de dissabte al Bernabéu? Ho havia oblidat. Abans del big bang ja existia Espanya.

Tornem a José María Odriozola. L'estiu del 2006, en el campionat d'Europa d'atletisme que es va fer a Göteborg, les atletes de Rússia van guanyar 11 de les 23 medalles d'or que es van posar en joc. Odriozola va posar el crit al cel i va acusar les russes de dopar-se. Llavors tothom el va acusar de ser un ploraner. El temps, però, ha acabat donant la raó a Odriozola, vist el que ara anem sabent del dopatge a Rússia. El problema per a Odriozola és que el temps li ha donat encara més raó de la que ell es pensava. En les curses de mig fons i fons en pista –els 800 m els 1.500 m, els 5.000 m i els 10.000 m–, les russes es van imposar en tres de les quatre curses que es van disputar a Göteborg. Només se'ls va escapar un or. Arribats a aquest punt, imagino que tothom ja deu saber quina atleta va guanyar l'or que es va escapar a les russes: Marta Domínguez, que va guanyar la final dels 5.000 m al davant d'una russa i una turca, totes dues sancionades posteriorment per dopatge.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)