Conjugar en una mateixa frase confiança i planter és un exercici verbal força complicat. El món del futbol és un escenari que demana resultats immediats. No hi ha temps per cuinar a foc lent la futura promesa. Qualsevol signe de nerviosisme és vist amb malfiança als ulls dels aficionats. El microscopi del seguidor encara es fa més punyent si el personatge en qüestió juga sota pals. Llavors els errors es magnifiquen i la pressió és endimoniada. El porter de l'Espanyol Pau ha viscut aquest pelegrinatge des del minut zero d'aquest curs. La seva aposta a l'onze era vista amb malfiança per un gran sector de la grada. Molts consideraven que la seva alternativa era més objecte dels problemes econòmics del club que no per un enraonament tècnic de pes. L'ombra allargada del seu antecessor, Kiko Casilla, també jugava en contra del gironí. En el futbol, com passa amb els germans, les comparacions són recurrents i tant se val si aquestes no tenen fonaments quan parlem d'un porter de 20 anys i d'un altre de 29, fet i format. La crítica més punyent també arriba a l'histrionisme d'elevar-lo a l'excel·lència, en assenyalar que el porter suplent és millor que el titular. Dit això, és evident que el fet d'haver encaixat 23 gols i que la seva defensa sigui una de les més golejades de primera tampoc no ha ajudat Pau. No obstant això, la paciència, o millor dit el temps, col·locarà cadascú al seu lloc. Però ja és ben trist que hagi de ser un mitjà estranger, en aquest cas France Football, qui hagi de donar valor a un dels nous exponents del planter blanc-i-blau i situar-lo en el millor onze europeu de la darrera setmana. Pau està en procés de formació, tindrà tardes negres i altres de brillants, com la de dissabte contra el Màlaga, però la confiança en el planter es demostra en els moments de dubte. Creure en el futbol de base és això i no el postureig dels oportunistes, que s'apunten quan la cosa ja està encarrilada.