Divendres 13 de novembre a la matinada. Em doblego de nou entre els llençols per unes nàusees que sumades a l'angoixa d'unes convulsions periòdiques, són el preludi d'unes al·lucinacions infames. Fa poques hores que he cremat uns analgèsics portadors de Tramadol destinats a pal·liar el dolor d'una hèrnia, però els efectes secundaris arriben amb les espases alçades i, com a conseqüència, vago dins d'una pel·lícula del Jaume Balagueró amb els Beatles de banda sonora. Per això, quan la meva dona em diu que uns terroristes han entrat Kalashnikov en mà en una discoteca de París, no sóc capaç de discernir el significat de l'atemptat i caic en mans d'un malson nociu.

Em trobo al portal de Le Petit Châtelet a la rue de Saint Denis, restaurant on vaig compartir un cap d'any amb una novaiorquesa que es va enamorar de mi quan encara era jo. Sense temps per enyorar la seva aroma a llibertinatge, caic a terra empès per una multitud de víctimes fugint d'un enemic que no aconsegueixo recordar. Estic angoixat, no tant per la por de morir, sinó perquè ignoro què faig al carrer on agafava els malucs a la Tracey mentre li prometia quimeres, i és llavors quan m'adono que les nàusees d'un vòmit impossible em tenen immòbil enmig d'un regiment de llambordes que volten pel meu cap. Tan sols em queda arrossegar-me cap a una terrassa qualsevol d'un d'aquells bars qualsevol on va gent qualsevol que porta una vida qualsevol. Gatejo sense estil i arribo a la meva trinxera de cartró pedra. Començo a sentir trets, giro el cap i abans que la tele quedi destrossada em sembla apreciar Luis Suárez celebrant un gol al Bernabéu amb 0-4 al marcador. Potser no ho he vist bé, em dic abans d'enfonsar-me en un forat negre d'on escapo amb un espasme que em fa caure del sofà. La meva dona m'abraça perquè mai li he explicat les promeses falses que vaig fer a la Tracey i li relato el malson sense saber que l'angoixa es multiplicaria la tarda del 21 de novembre, quan amb el 0-4 de Suárez el meu fill va cridar “Ara pel cinquè” i jo li vaig contestar: “No fill, no hi haurà cinquè, m'ho va dir el Tramadol.”