Quan les coses van mal dades, en un estat, una nació o un club de futbol, sovint es recorre a l'enemic exterior, el millor adversari per llepar-se les pròpies ferides pròpies i per construir un relat sovint basat en això que coneixem com a victimisme. El problema del victimisme, paraula ja gastada, és que els que acusen l'altri d'emprar-lo com a escut protector per amagar els seus propis fracassos aprofiten l'avinentesa per atacar-lo en tots els fronts possibles. “Victimistes, victimistes” criden mentre per darrere t'empenyen cap a un penya-segat de caiguda incerta, el primer que troben. Els polítics, és clar, en són uns experts. Vinga a dir que els altres són víctimes d'una paranoia conspiradora mentre van clavant puntades de peu a les parts nobles dels enemics. Ho veiem aquests dies amb el senyor Bela Lugosi, perdó Montoro. Pregonar el victimisme com a teologia de l'alliberació no nega la major, que el rival carrega contra les teves migrades defenses sense pietat.

La sublimació de la religió del victimisme, però, no és la de l'enemic exterior, sinó la de l'interior. Hobbes i Maquiavel ja advertien que l'enemic interior era el pitjor de tots, el que conduïa els països a les guerres civils, les més cruentes. I és just en els moments d'extrema debilitat quan s'apel·la a l'enemic interior. Encara ressonen a les parets del Camp Nou les paraules de Laporta en aquell discurs a l'Hospitalet del qual ha quedat una expressió per a la posteritat dels culers: “Al loro, que no estamos tan mal.” En realitat sí que el club estava fotut, però s'apel·lava a l'entorn blaugrana –la millor aportació intel·lectual de Cruyff al barcelonisme– com a origen dels principals problemes, que en el cas del Barça és que l'equip no guanyi. Tot i les paraules del president, l'equip no va guanyar res i l'incendi va ser total amb una batalla èpica entre Eto'o i altres pesos pesants de la plantilla. Laporta parlava dels “hipòcrites i entabanadors que es fan passar per barcelonistes”. Va ser un discurs inútil.

Florentino Pérez ha caigut també de quatre grapes en la guerra més perillosa, contra els de casa. Ja ho va fer l'any passat i el resultat va ser el mateix que va assolir Laporta el 2008: zero títols. Ara hi torna. Això em fa qüestionar com ha triomfat aquest senyor en els negocis. Un petita –bé, gran– humiliació contra el Barça i comença a disparar contra aquells que són més madridistes que ell. És el principi del final. És impossible que l'eix que l'ha mantingut en el poder no comenci a virar. Els periodistes que portaven una bena als ulls, bena molt ben pagada amb teques al Txistu, se senten injustament assenyalats. L'oposició treu el cap i surten noms de presidenciables. Els socis presenten demandes als jutjats i els escrits dels articulistes més progressistes són incendiaris. El president ja ha exposat els deu manaments de tot bon victimista i tots són contra l'enemic interior. Dos exemples: “Hi ha una campanya contra mi, ho crec jo i ho creu tothom.” “Crec sincerament que hi ha mitjans que tenen com a raó de la seva existència anar contra mi i contra el Madrid.” Bla, bla, bla. Potser Jordi Pujol s'identificava amb Catalunya, però ell ha fet un pas més enllà en la integració de persona i entitat en un sol ens, el Real Florentino.