Rajoy es va estrenar com a comentarista futboler a la COPE i, veient l'impacte, qualsevol diria que es tractava d'una estratègia per tapar la ressaca del Madrid-Barça. Però l'estrena no deixa de ser un pas més en una escalada. O en dues, que són complementàries. D'una banda, la del mateix Rajoy, que no es perd ni un dia el Marca, i a qui el juliol del 2012, després de mesos de no respondre als periodistes, finalment qui el va poder entrevistar va ser Sara Carbonero en plena eufòria per l'Eurocopa de la roja. De l'altra, l'escalada populista que té de correlat inevitable la proliferació de polítics en circs televisius i coloristes.

La compareixença de Rajoy a Tiempo de juego té les seves especificitats, perquè, a diferència d'un Rivera copilot de ral·lis, d'un Sánchez competint en masculinitat i alçada amb Bertín Osborne, d'un Iglesias cantarí o d'un Iceta en mode Saturday night fever, ell no és un simple candidat i li hauria de pesar (més, vull dir) allò vulgarment conegut com la dignitat del càrrec. Però, com la barreja de futbol i política, tampoc això és nou. També lluïa càrrec i la dignitat corresponent la vicepresidenta Sáenz de Santamaría quan va anar a la guerra de balls amb el líder del PSC. O aquell Benach que compatibilitzava presidència del Parlament amb l'articulisme esportiu i auriculars a la llotja del Camp Nou, o aquest Mas tan entrevistat per TV3 en els descansos dels partits del Barça i que al Brasil va rematar de cap a Maracanã i va regalar samarretes blaugrana en una favela. Això de Rajoy només és un pas més; que algú el fes era mera qüestió de temps.

Però allò de dimecres a la COPE té una altra especificitat –que tampoc no és nova–, de la qual no es parla tant. Mentre en la majoria de circs televisius i coloristes els polítics tenen al davant un showman, aquí, se suposa que Rajoy tenia al davant periodistes. Com se suposa que periodista era aquella Carbonero uniformada de la roja amb què l'home va trencar un mutisme de mesos aquell estiu del 2012 –o els de les passades a l'espai a Mas en els descansos a l'estadi–. Però llavors, amb la prima de risc disparada i la negociació amb Merkel pel deute sobre la taula, el titular va ser que Rajoy, amb Carbonero assentint i passant a la següent pregunta, va dir que no sabia si podria rebre els campions, perquè estava “con mis líos europeos”. I dimecres la notícia van ser els calbots al seu fill quan aquest va canviar la senda del políticament correcte per, oh!, la del pensament crític, i va clavar una pulla a un videojoc. I no va arribar ni a titular radiofònic –per la ràdio no es van notar, els calbots–; només televisiu, que això va ser també la transmissió, un circ televisiu i colorista, del qual també formava part la invariable conyeta dels interlocutors del president. Tot i que se suposa que Rajoy, a qui tan pocs tenen la possibilitat de fer-li preguntes, atrinxerat sempre que pot en el plasma, tenia al davant periodistes, i dels ben pagats. I també per als periodistes hauria de valdre allò de la dignitat del càrrec.