La setmana, tot i que no és pròpiament l'última perquè va començar el dissabte de l'anterior, ha sigut boníssima per als barcelonistes. Crec que ni els seguidors més optimistes (deixant a part els fatxendes i aquells que, per plaer o joiosa remembrança, apostem o apostaríem un 0-5 en qualsevol partit jugat al Santiago Bernabéu) podien pensar que els blancs encaixarien quatre gols. Podien haver sigut més, però també és cert que el Madrid hauria pogut marcar algun gol si no fos que Bravo va estar bravísimo en un parell o tres d'ocasions. Hem d'estar contents, però, quin gust si haguessin marcat el cinquè. Encara més, fins i tot més que Messi en la seva reaparició, si l'hagués marcat Piqué, el qual em sembla que disfruta especialment amb els xiulets al Bernabéu.

M'ho va escriure el meu amic gallec barcelonista, cinèfil i carolista: “Faltó el gol de Piqué.”
I això que el va buscar, fins semblar que cap al final s'oblidava una mica de defensar, i hauria tingut l'oportunitat de marcar-lo si no fos que (i em sap greu dir-ho perquè, si bé amb simpatia perquè el resultat no dóna peu a l'amargor, se li ha retret prou al noi) abans va passar Munir en aquella jugada en què Piqué, el millor Piqué que coneixem, ja tenia la canya a punt. Tanmateix, tothom dóna per fet que hauria marcat, però vés a saber: de tantes ganes de xutar a barraca potser hauria enviat la pilota al bonic cel de Madrid.

També és el meu amic gallec barcelonista i carolista qui, a la mitja part, em va escriure “gran primera parte de Rajoy”, que encara no havia fet de comentarista madridista de la COPE. I, quan vam parlar, em va dir que el fet que el Barça guanyi el Madrid té un al·licient afegit: veure les cares de Florentino, dels dirigents del PP i d'uns quants oligarques espanyols que van a repartir-se el pastís a la llotja del Bernabéu. El cas és que, si bé abans de començar el partit es va mostrar un parell de vegades que Rajoy conversava amb Josep Maria Bartomeu, a mesura que avançava el partit i el Barça guanyava es van oblidar de la llotja i és així que ens vam perdre aquelles cares contrariades. De nou el meu amic gallec em va fer arribar l'endemà la seva disconformitat amb aquest titular del diari El País: “El Barcelona deja muy sonado al Madrid”. No, pel meu amic, el que havia passat dissabte al Bernabéu ens havia deixat el Madrid “soñado”.

Tan somiat va ser el Madrid que a Florentino li van demanar la dimissió, però aquest home, un dels amos d'Espanya, té poder. Un detall. En la roda de premsa que va fer, dos dies després del desastre, va ratificar Rafa Benítez com a entrenador. Una periodista li va recordar que també va ratificar Ancelotti i que dos mesos després va destituir-lo. Florentino va replicar-li si estava segura que d'aquí unes setmanes ella conservaria la seva feina. I aquest home no parla des de la consciència de la fragilitat, sinó des d'una posició amb la qual amenaçar.