Temps de somriures, reflex de plena satisfacció. Setmana pletòrica que acaba amb l'exageració de comprovar com Suárez i Neymar s'obsessionen per facilitar un gol de Messi, l'atracció d'una segona part disputada com si no importés la Real, com si el rival no comptés, tal era la sensació de control absolut sobre el matx. Aplicar la llei del mínim esforç no és aquí una crítica, sinó la constatació d'una virtut. Abans, un parell de detalls d'altíssima qualitat, les combinacions i rematades dels dos primers gols, ja justificaven el preu de l'entrada i la visió d'un monòleg presidit per la confiança, per si no en tenies prou amb el recital de Busquets i Iniesta, en estat angelical de forma. El moment és tan dolç que la parròquia només espera l'arribada del primer a partir de la seguretat que ofereixen els tres amics d'allà davant, el trio que vessa química personal gairebé contra natura en un microclima egoista i competitiu com el seu. En l'expressió d'aquesta rialla còmplice dels artistes es concentren les ambicions, els desitjos, somnis i il·lusions d'aquest equip i la seva gent. Ahir, la superioritat resultava tan abassegadora que desplegaren un ritme assossegat, com per pair millor les emocions de partits anteriors. Déu n'hi do que guanyis 0-4 al camp més desitjat amb exhibició de forces i acabis mig empipat per no fer el cinquè, el que arrodoneix el marcador simbòlic preferit. Somriures perllongats, sostinguts dins i fora del camp, quan observes el president rival emparat en l'excusa de les conxorxes contra la seva magna persona. Florentino culpant la premsa, el que ens faltava per veure. El màxim adversari ha perdut de tal manera els papers que sondeja –creiem la notícia sense dubtar-ho– Pep Guardiola, com si no el coneguessin de res i no sabessin amb qui tracten. S'ha de ser un sòmines catedralici per imaginar que puguis preguntar-li al de Santpedor si acceptaria dissenyar-te el projecte que no tens. Abans es gelarà l'infern que veure en Pep a la banqueta blanca, evidència meridiana amb l'única excepció del cabdill blanc, ja certificat com el millor aliat dels interessos blaugrana.

Felicitat puntual del culer a la qual no es pot posar una coma perquè totes et ponen. Tens un equip que et tapa les carències de despatxos, de club, de plets i judicis. El que sigui perquè el president és Messi, hi ha dos consellers en cap i el govern en ple penca de valent a la recerca de l'objectiu plantejat. Amb aquest trio al davant pots anar pel món ensenyant la dentadura d'orella a orella, convençut que el triomf arriba quasi per inèrcia. En la Real jugava un porter argentí nascut el dia de Wembley, com si la casualitat volgués recordar-te d'on véns, com has canviat en aquestes dues dècades i pots, fins i tot, variar el teu fatalisme consubstancial de seguidor perquè ara tens un trident d'amics i una certesa quasi absoluta davant del 95% dels rivals. Només cal esperar l'1-0. Si hagués estat aquella rematada al pal d'Iniesta amb el cap, ja podíem plegar. La felicitat és una volea de Suárez, una finta de Neymar i, essent culer, tenir paciència per esperar que torni l'imparable Messi després de la lesió. Carpe diem i a gaudir-ho si el gran problema, expressat amb ironia, consisteix que Piqué no marca el cinquè i a Leo li costa fer el seu.