Andy Mur­ray va acon­se­guir ahir el punt defi­ni­tiu que feia la Gran Bre­ta­nya gua­nya­dora de la copa Davis després de —ni més ni menys— setanta-nou anys.

Si par­lem de fut­bol, Angla­terra és l'única de les qua­tre home nati­ons que ha gua­nyat algun cop —de fet, només un cop— la copa del món de l'espe­ci­a­li­tat, i d'això ja fa mig segle.

Angla­terra ha estat enguany la seu del mun­dial de rugbi, però totes les espe­ran­ces dels fans angle­sos es van esvair en la pri­mera eli­mi­natòria. La seva selecció va fer un paper galdós.

També ens podríem refe­rir al cri­quet, un esport en què els britànics no han pogut gua­nyar cap dels onze mun­di­als que s'han dis­pu­tat durant aquest segle i el pas­sat.

Quin és l'ele­ment en comú de tots els esports esmen­tats? Doncs que tots ells han estat inven­tats pels britànics i escam­pats arreu del món al llarg dels segles XVIII i XIX, quan més de mig món estava sota el seu domini.

Els britànics són uns autèntics cava­llers. Són els únics capaços d'inven­tar esports perquè gua­nyin sem­pre els altres. Altres països no són tan gene­ro­sos.

Pen­seu en els irlan­de­sos, per exem­ple, que tenen tota una colla de dis­ci­pli­nes, els esports gaèlics, en què sem­pre gua­nyen ells, és clar. O en els nord-ame­ri­cans, que es van inven­tar el bàsquet i no hi ha qui els pugui fer ombra. L'esport naci­o­nal dels argen­tins, el pato, només es juga a l'Argen­tina. Mireu què passa a Cata­lu­nya. Els cas­tells no són ben bé una dis­ci­plina espor­tiva —de moment—, però han nas­cut aquí i no hi ha ningú que en pugui aixe­car de tan alts i tan sòlids com els cata­lans.

Per això, cal reconèixer la cava­lle­ro­si­tat britànica de crear esports perquè la resta del món es llu­eixi. I cele­brar efu­si­va­ment quan acon­se­guei­xen una victòria de mèrit com aquesta desena copa Davis, que se'ls resis­tia des del 1936. Per a la resta d'esports, hom diria que hau­ran d'espe­rar alguns anys més.