Fa quinze dies comentava en un article el documental sobre Messi dirigit per Álex de la Iglesia. Un documental certament laudatori, en la mesura que és un encàrrec originalment provinent del pare del futbolista. Sense ombres. Molts homes, sobretot homes, hi parlen sobre Messi amb una diversitat d'adjectius que, finalment, conclouen en un de comparatiu: millor; el millor jugador del món, segur que actualment, possiblement de l'última dècada, fins i tot de tota la història. Sí, tot és una allau d'elogis i les persones que els fan estan triades. Tanmateix, s'hi reprodueixen jugades de Messi, però ell pràcticament no parla. En tot cas, no parla en el present. Tampoc es recullen gaires declaracions seves, en bona part intranscendents, com les de tants altres futbolistes, però també de molta altra gent diversament famosa. Recordo que s'insisteix amb una entrevista de quan era petit en la qual diu que el seu ídol és Maradona. I després, ai, hi ha aquelles representacions de moments d'infantesa, com ara aquell que vol remarcar que, de nen, sempre demanava la samarreta del Barça.

Explico tot això perquè, per comparar-ho amb aquell futbolista que competeix amb Messi per ser el millor, vaig posar-me a veure el documental britànic Ronaldo, dirigit per Anthony Wonke, que té el bon gust de ser el productor de Senna i Amy, dos documentals d'Asik Kapadia. Però diria que, com a director, no ha sabut massa què fer amb l'ego de Cristiano Ronaldo; de fet, com si fos un encàrrec del mateix jugador, s'hi ha posat al seu servei. Dic que diria perquè no vaig poder aguantar-ne més de quinze minuts. Tinc prejudicis derivats del fet que sento antipatia per Ronaldo? Molt possiblement. Però, d'entrada, qui parla de Cristiano és ell mateix. És la veu narrativa que, només de començar, s'enorgulleix d'haver guanyat tres Pilotes d'Or, afirmant que és el trofeu que designa el millor futbolista del món i que és la seva màxima aspiració individual; reconeix que va ser molt dur veure que un altre jugador va guanyar-ne quatre de seguides, però es percep que estava en un moment en què creia que igualaria el seu màxim competidor; un convenciment que ara no deu tenir tan clar. Passaré per alt l'exhibició del seu cos musculós que fa davant d'un mirall mentre s'afaita en una representació de com comença el dia, abans d'esmorzar amb el seu fill i demanar-li que li faci un petó. I em concentraré, finalment, en el fet que Cristiano explica que el Madrid va contractar-lo per guanyar la décima, la màxima aspiració del club, que va ser assolida. Aleshores vaig deixar de veure'l perquè dubto que hi expliquin el fenomenal contrapunt: en sis temporades, Ronaldo i el Madrid han guanyat molt
menys que Messi i el Barça, de manera que la inversió no sé fins a quin punt els ha sortit tan rendible. I malgrat la décima, el Madrid no ha aconseguit el lideratge mundial al qual aspirava.