Després del fart de riure, tocaria un xic de reflexió. Queda plenament ratificat que Florentino Pérez és el millor aliat del Barça. Per molts anys que continuï al capdavant d'aquest poder fàctic vestit de blanc, el club que ha escrit la història del futbol espanyol a voluntat, com solen fer els vencedors. De l'últim nyap era difícil sortir-se'n, perquè la tupinada hauria estat escandalosa. En vista de l'evident xarlotada per alineació indeguda, no els ha salvat ni el tal Francisco Rubio, jutge únic de competició, que, seguim l'astracanada, llueix pública filiació madridista. I no passa res, mai no passa res en aquest futbol dominat per quatre gats megalòmans, amants de llotges com a territori ideal per als tèrbols negocis i altres xacres entre les quals haurien de constar, per exemple i sense voluntat d'estendre'ns, el control quasi absolut sobre uns mitjans de comunicació capaços de convertir en impol·lut blanc realitats que són negres com la nit.

Poca gràcia ens causa Florentino més enllà del futbol. Al cap i a la fi, encara no ens hem gratat la butxaca per a l'enriquiment il·lícit que suposa la indemnització pagada a costelles dels ciutadans per la plataforma Castor, estratègia ben ordida que costarà 1.350 milions als contribuents, indefensos malgrat viure en democràcia. Florentino ja va plegar un cop perquè el seu projecte de nou-ric no s'aguantava dempeus, i no ho deixarà ara que té la presidència blindada, feta a mida segons els estatuts, erigit en cabdill incapaç de reconèixer cap errada en la gestió. Bàsicament, perquè els éssers superiors posseeixen la mateixa habilitat que distingeix el papa de Roma, allò tan envejable de la infal·libilitat.

Feta la crítica i també l'agraïment per aquests anys de permetre l'hegemonia blaugrana, la necessària empatia ens col·loca a la pell de l'altre, per molt màxim adversari esportiu que sigui. Més val no riure tant i tenir memòria, recordar les dues llargues dècades de continus despropòsits, de ridículs com a cases de pagès, de mediocres egòlatres que també negaven qualsevol responsabilitat asseguts a cadires més properes i empraven sense escrúpols les més pelegrines excuses com a escut en el seu afany de perpetuar-se en el poder per ambicioses i egoistes raons. I si anem més enrere del 78 en la història blaugrana, se'ns tallarà definitivament la cleca entre mediocritats, responsables sense nord ni projecte, comportaments pusil·lànimes i una completa auca de despropòsits diversos.

Molt podem riure de l'afebliment blanc, bàsicament generat per la pèrdua del regnat viscuda amb el naixement d'un nou mil·lenni de clar domini i accent blaugrana, ferms fa quinze anys en el domini del futbol gràcies a la sublimació d'un model llargament buscat sense èxit. Si Messi no fes tants gols, si el trident no meravellés lluint aquesta impossible química personal, igual seria el Madrid el que es petaria de riure amb el Barça, perquè deixar les regnes en mans de segons quins personatges no comporta ni garanteix eficàcia i bon govern. En tot cas, els aliats poden disfressar, perdonar, adulterar a mida les crues realitats. Estem a les mans que estem, allà i aquí. No hi ha tanta distància. La gran diferència és que, ara mateix, uns peus xuten molt millor que els altres. I com a denominador comú, els equips s'encarreguen, en funció del seu rendiment, d'aguantar o enfonsar institucions.