El futbol és un esport senzill: només has de posar tantes voltes com pugues la pilota en la porteria contrària. No té regles gaire complexes, tret de la del fora de joc, i certament no requereix cap organització fora mida per jugar-lo.

Després tu pots fer meravelles, és clar. Veure jugar el Barça de la darrera dècada, l'Holanda del futbol total, el millor jogo bonito brasiler o el Bayern aterrador de les darreres temporades és presenciar una cosa d'un altre món. Com un altre esport. Però tret d'aquestes meravelles artístiques convindreu amb mi que el futbol pot ser un joc tosc, poc elaborat, simple. Més emotiu que difícil.

L'única sort d'això és que en el futbol poques voltes pots fer el ridícul. Els porters estan especialment pressionats en aquest sentit. Els gols més estranys, més insospitats, circulen durant anys i allò que se'n diu una cantada puntual et pot perseguir durant anys d'una manera cruel, sobretot després de l'aparició del YouTube. Però què passa quan la cantada és organitzativa? Aquesta setmana n'hem vist una de ben bona. Quedar eliminat pel Cadis es podria considerar fins i tot un honor. Però quedar eliminat perquè has fet jugar un jugador que no podia ser al camp, sense que ni ho sàpiguen el jugador, ni l'entrenador, ni el cos tècnic, ni el president, ni ningú, la veritat és que resulta ridícul en extrem.

L'escena de Cadis, per això, perdurarà durant anys. És cert que els seguidors gaditans tenen molta gràcia a l'hora d'inventar-se càntics i també ho és que Piqué té el Twitter massa fàcil i massa ràpid, però la discussió sobre com pot ser que en una organització tan gran i poderosa com és el Madrid ningú no s'adonara del que estava passant fins al descans i gràcies a l'adversari em tem que omplirà pàgines i més pàgines durant anys.

Perquè Déu n'hi do, l'espectacle…