En futbol, en calent es pot disculpar gairebé tot, més enllà de l'àrbitre o els comitès de disciplina esportiva. Una vegada tot resolt, aleshores hom es penedeix d'haver actuat com ho ha fet i s'ha acabat. Només hi ha una excepció: quan hom trenca l'ordre, dissenyat per l'amo, de les coses que passen. Aleshores els seus lacais s'enfurismen i diuen el que l'amo, l'autoritat o el règim mai dirien.

Així va ser amb l'esposa del ministre de torn, que en guanyar el Barça la copa del Generalísimo el 1968 en la final de les ampolles i preguntar si els catalans érem espanyols, va fer néixer un coratge impensat a Narcís de Carreras, el testaferro de Cambó, que va dir: “No fotem, senyora” i va afegir-hi la frase: “Som més que un club.”

Després vindria Chendo i el seu “em fot que hagi guanyat la copa un equip no espanyol” i ara Rincón i Sanchís demanant violència i venjança a l'emissora de la Conferència Episcopal Espanyola.

Res, és el seu esquema. La violència per sistema. En el futbol i en la vida, vers el Barça i Messi insultant-lo dient-li “subnormal” o aplaudint la puntada de peu sobre Neymar. No és diferent del xantatge del que ens vol arranar el govern de Catalunya amb els nostres diners, del somriure de Soraya, dreta extrema de nissaga, o del candidat del PP celebrant el primer espanyol, el rei, quan aquest amb paraules borbòniques s'ha sumat a la resta del PP, PSOE, Ciutadans i el poder financer.

Violència fora de lloc i temps. Però ningú els dirà res gaire gruixut; qui mana pensa com aquest parell de comentaristes de la COPE. Tenim una sort: som a Europa. Una altra: el Barça en general fa les coses millors que els altres clubs i el país està ple de cracs. Dos milions de persones que opten per la llibertat, la pau, la democràcia i la vida amb un futur just i honest. Per ells, la resta –també els Florentino, el dels negocis del PP, Rincón i Sanchís– n'aprendran, fins i tot, de nosaltres.