L'atletisme català celebra avui el seu centenari amb un acte a l'INFEC de Barcelona en què s'homenatjarà una bona colla –atletes, entrenadors, dirigents, clubs– dels que han anat fent la història d'aquest esport a Catalunya durant aquests últims anys. Avui es retrà reconeixement als atletes olímpics i als seus entrenadors, als atletes que han pujat als podis mundials i europeus absoluts, a atletes que han estat més de deu cops campions de Catalunya, als clubs que tenen més de 50 anys d'història i als expresidents de la federació catalana i del comitè de jutges.

D'aquests 100 anys d'atletisme a Catalunya em satisfà molt haver-ne viscut de forma directa 42. Quan encara no havia fet els 13 anys, vaig anar a parar al Club d'Atletisme Calella. Era el 1973, jo era infantil i hi vaig arribar procedent del club d'handbol. L'handbol m'agradava molt, però escalfar la banqueta com a porter suplent, no. A l'atletisme tothom, fins i tot els atletes dolents com jo, podia competir cada diumenge. I encara que fos un esport individual hi vaig trobar un grup de gent –atletes, entrenadors i directius– que imagino que d'alguna manera deuen haver marcat en alguna mesura la mena de persona que he acabat sent. L'any 1973, l'atletisme va entrar en la meva vida i ja no n'ha sortit. Vaig ser atleta, monitor, una mena de directiu, compilador de rècords i estadístiques i periodista aficionat abans de convertir-me en periodista professional i tenir en l'atletisme un dels meus esports favorits. La via d'atleta va ser curta, fins que anar a la universitat, va significar haver d'entrenar-me sol, sense els companys que feien més suportables els esforços i la soledat del corredor de fons va ser insuperable.

La major part del temps que he estat vinculat a l'atletisme ha estat com a periodista. Des del 1982, primer al Maresme, després a Punt Diari –més tard El Punt– i ara a L'Esportiu –abans El 9–, he intentat no oblidar mai l'atletisme en la meva feina. Ja fa molts anys que vaig deixar el dia a dia, que les obligacions professionals em van portar a fer altres feines, però qui ha viscut l'atletisme de tant a prop no el pot oblidar mai. Per això avui també em sento molt i molt partícip d'aquest homenatge a l'atletisme català representat pels grans atletes i entrenadors de les darreres dècades, amb alguns dels quals vam compartir pistes –a una distancia sideral en quant a qualitat, que quedi clar– i amb d'altres que vaig conèixer a les pistes quan tot just treien el cap en aquest món. I a més, el club en què vaig descobrir el que es convertiria en una de les grans passions de la meva vida també és entre els homenatjats: el Club d'Atletisme Calella. Un club que des del 1964, amb alts i baixos, amb etapes bones i dolentes, dóna l'oportunitat a joves, com em va passar a mi mateix en aquell llunyà any 1973, d'entrar en aquest apassionant món de l'atletisme.