L'INEFC de Barcelona serà avui l'escenari d'un dels actes centrals del centenari de la Federació Catalana d'Atletisme. En la diada es retrà homenatge a atletes, entrenadors, clubs, presidents i jutges que han format part de la història de l'atletisme català. La llista de premiats és prou extensa. Cent anys donen per a molt. Entre els atletes, per exemple, hi figuren fins a 128 homenatjats. Des de la federació s'han fixat diversos criteris a l'hora d'elaborar la sempre complicada tria. El fet d'haver competit en Jocs Olímpics, haver estat medallista en mundials i europeus absoluts, disposar d'una desena de títols catalans i haver establert algun rècord representatiu són els mèrits que s'han tingut en compte.

Evidentment, la llista de premiats la integren l'elit de l'atletisme català i, òbviament, alguns ja no estan entre nosaltres. Però la història de l'atletisme del país també la conformen molts altres esportistes anònims o que per circumstàncies no van poder desenvolupar tot el seu talent a la pista, fos de sorra, de cendra o de tartan. Avui em volia referir a dues atletes desaparegudes aquest mateix 2015 i que s'han d'incloure entre les pioneres de l'atletisme femení, les badalonines Anna Tugas (1911) i Lluïsa Giró (1921). Les seves vivències i fites, juntament amb les d'altres atletes de la seva generació, estan perfectament explicades i documentades en el llibre Feminitat, Esport, Cultura que va publicar Daniel Justribó l'any passat. L'autor posa el focus en aquestes forjadores de l'esport català, sovint les grans oblidades de la historiografia oficial, i se centra en el període que abasta del 1921 al 1938. En la segona dècada del segle XX, la gran majoria de dones no estaven predestinades a practicar esport. En el cas d'Anna Tugas, per exemple, va ser la prematura mort del seu pare el que indirectament la va conduir fins a unes pistes d'atletisme. Amb un gran afany de protecció, els seus germans grans, Josep i Felip, destacats atletes del FC Badalona, se l'enduien des de els primeres hores de la matinada a l'Estadi de Montjuïc per tenir-la controlada. La pràctica de l'exercici físic també era una manera de tenir cura de la seva salut, ja que aleshores la petita Anna era de complexió més aviat feble. D'aquesta manera, es va anar gestant una passió per l'atletisme que va acabar esdevenint total. La seva determinació es va mantenir inalterable, tot i que a partir dels 14 anys va començar a treballar de modista. Tugas es va convertir en tot un referent, especialment en els llançaments, quan es van començar a disputar els primers campionats oberts a les dones. L'atleta badalonina va conquerir sis títols de campiona de Catalunya de pes (1931-36) i la seva plusmarca (9,77 m) es va mantenir intocable en la taula de rècords fins al 1966. Tugas va disposar de la primera llicència femenina emesa per la federació espanyola –les primeres de la catalana van ser per a un grup d'atletes de l'Hospitalet– i el 1932 va rebre una carta informativa del comitè organitzador dels Jocs Olímpics de Los Angeles. Òbviament, no hi va poder participar, perquè la representació del comitè espanyol va ser gairebé nul·la –cinc tiradors i el regatista català Santiago Amat– i en tot cas no s'hi va desplaçar cap atleta. A diferència del que es pugui pensar, en plena República es fomentava la pràctica esportiva per part de la dona. Així, no és estrany que el mateix Francesc Macià presidís una recepció oficial al Palau de la Generalitat a una delegació femenina que havia guanyat un encontre estatal a Madrid. En la fotografia d'aquell acte també hi apareixien, entre d'altres, Lluïsa Oliveras, Maria Dolors Castelltort, Rosa Castelltort, Montserrat Guasch, Trinitat Altaba (delegada), Maria Morros, Mercè Castelltort i Dolors Solà. Moltes d'aquestes atletes pertanyien al Club Femení i d'Esports de Barcelona, una entitat catalanista amb clara voluntat de modernitat. Els seus inicis en la pràctica atlètica, doncs, van ser molt diferents als d'Anna Tugas. En aquest sentit, tampoc té res a veure l'aproximació amb l'atletisme de Lluïsa Giró, deu anys més jove. Tot i viure a Badalona, estudiava a l'Institut Escola de la Generalitat de Catalunya a Barcelona, que a més de les tradicions catalanes impulsava el contacte amb la natura i l'esport. Vinculada al club Palestra, va destacar en les curses de velocitat i va establir un nou rècord català en els 200 m (29.2). Giró va tenir una gran desil·lusió quan va quedar fora de les Olimpíades Obreres d'Anvers, el 1937, tot i haver guanyat les proves classificatòries. L'any següent, però, encara va poder representar la República en una competició internacional a París. La Guerra Civil i la posterior dictadura, en què la pràctica esportiva per a la dona ja no estava ni fomentada ni ben vista, va estroncar aquesta i moltes altres carreres. En definitiva, un recull de biografies que conformen petits bocins de la història de l'atletisme català i que avui estaran perfectament representades
en el solemne acte a l'INEFC de Barcelona.