L'INEFC de Bar­ce­lona serà avui l'esce­nari d'un dels actes cen­trals del cen­te­nari de la Fede­ració Cata­lana d'Atle­tisme. En la diada es retrà home­natge a atle­tes, entre­na­dors, clubs, pre­si­dents i jut­ges que han for­mat part de la història de l'atle­tisme català. La llista de pre­mi­ats és prou extensa. Cent anys donen per a molt. Entre els atle­tes, per exem­ple, hi figu­ren fins a 128 home­nat­jats. Des de la fede­ració s'han fixat diver­sos cri­te­ris a l'hora d'ela­bo­rar la sem­pre com­pli­cada tria. El fet d'haver com­pe­tit en Jocs Olímpics, haver estat meda­llista en mun­di­als i euro­peus abso­luts, dis­po­sar d'una desena de títols cata­lans i haver esta­blert algun rècord repre­sen­ta­tiu són els mèrits que s'han tin­gut en compte.

Evi­dent­ment, la llista de pre­mi­ats la inte­gren l'elit de l'atle­tisme català i, òbvi­a­ment, alguns ja no estan entre nosal­tres. Però la història de l'atle­tisme del país també la con­for­men molts altres espor­tis­tes anònims o que per cir­cumstàncies no van poder desen­vo­lu­par tot el seu talent a la pista, fos de sorra, de cen­dra o de tar­tan. Avui em volia refe­rir a dues atle­tes des­a­pa­re­gu­des aquest mateix 2015 i que s'han d'incloure entre les pio­ne­res de l'atle­tisme femení, les bada­lo­ni­nes Anna Tugas (1911) i Lluïsa Giró (1921). Les seves vivències i fites, jun­ta­ment amb les d'altres atle­tes de la seva gene­ració, estan per­fec­ta­ment expli­ca­des i docu­men­ta­des en el lli­bre Femi­ni­tat, Esport, Cul­tura que va publi­car Daniel Jus­tribó l'any pas­sat. L'autor posa el focus en aques­tes for­ja­do­res de l'esport català, sovint les grans obli­da­des de la his­to­ri­o­gra­fia ofi­cial, i se cen­tra en el període que abasta del 1921 al 1938. En la segona dècada del segle XX, la gran majo­ria de dones no esta­ven pre­des­ti­na­des a prac­ti­car esport. En el cas d'Anna Tugas, per exem­ple, va ser la pre­ma­tura mort del seu pare el que indi­rec­ta­ment la va con­duir fins a unes pis­tes d'atle­tisme. Amb un gran afany de pro­tecció, els seus ger­mans grans, Josep i Felip, des­ta­cats atle­tes del FC Bada­lona, se l'endu­ien des de els pri­me­res hores de la mati­nada a l'Estadi de Montjuïc per tenir-la con­tro­lada. La pràctica de l'exer­cici físic també era una manera de tenir cura de la seva salut, ja que ales­ho­res la petita Anna era de com­plexió més aviat feble. D'aquesta manera, es va anar ges­tant una passió per l'atle­tisme que va aca­bar esde­ve­nint total. La seva deter­mi­nació es va man­te­nir inal­te­ra­ble, tot i que a par­tir dels 14 anys va començar a tre­ba­llar de modista. Tugas es va con­ver­tir en tot un refe­rent, espe­ci­al­ment en els llançaments, quan es van començar a dis­pu­tar els pri­mers cam­pi­o­nats oberts a les dones. L'atleta bada­lo­nina va con­que­rir sis títols de cam­pi­ona de Cata­lu­nya de pes (1931-36) i la seva plus­marca (9,77 m) es va man­te­nir into­ca­ble en la taula de rècords fins al 1966. Tugas va dis­po­sar de la pri­mera llicència feme­nina emesa per la fede­ració espa­nyola –les pri­me­res de la cata­lana van ser per a un grup d'atle­tes de l'Hos­pi­ta­let– i el 1932 va rebre una carta infor­ma­tiva del comitè orga­nit­za­dor dels Jocs Olímpics de Los Ange­les. Òbvi­a­ment, no hi va poder par­ti­ci­par, perquè la repre­sen­tació del comitè espa­nyol va ser gai­rebé nul·la –cinc tira­dors i el rega­tista català San­ti­ago Amat– i en tot cas no s'hi va des­plaçar cap atleta. A diferència del que es pugui pen­sar, en plena República es fomen­tava la pràctica espor­tiva per part de la dona. Així, no és estrany que el mateix Fran­cesc Macià pre­sidís una recepció ofi­cial al Palau de la Gene­ra­li­tat a una dele­gació feme­nina que havia gua­nyat un encon­tre esta­tal a Madrid. En la foto­gra­fia d'aquell acte també hi apa­rei­xien, entre d'altres, Lluïsa Oli­ve­ras, Maria Dolors Cas­tell­tort, Rosa Cas­tell­tort, Mont­ser­rat Guasch, Tri­ni­tat Altaba (dele­gada), Maria Mor­ros, Mercè Cas­tell­tort i Dolors Solà. Mol­tes d'aques­tes atle­tes per­ta­nyien al Club Femení i d'Esports de Bar­ce­lona, una enti­tat cata­la­nista amb clara volun­tat de moder­ni­tat. Els seus ini­cis en la pràctica atlètica, doncs, van ser molt dife­rents als d'Anna Tugas. En aquest sen­tit, tam­poc té res a veure l'apro­xi­mació amb l'atle­tisme de Lluïsa Giró, deu anys més jove. Tot i viure a Bada­lona, estu­di­ava a l'Ins­ti­tut Escola de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya a Bar­ce­lona, que a més de les tra­di­ci­ons cata­la­nes impul­sava el con­tacte amb la natura i l'esport. Vin­cu­lada al club Pales­tra, va des­ta­car en les cur­ses de velo­ci­tat i va esta­blir un nou rècord català en els 200 m (29.2). Giró va tenir una gran desil·lusió quan va que­dar fora de les Olimpíades Obre­res d'Anvers, el 1937, tot i haver gua­nyat les pro­ves clas­si­fi­catòries. L'any següent, però, encara va poder repre­sen­tar la República en una com­pe­tició inter­na­ci­o­nal a París. La Guerra Civil i la poste­rior dic­ta­dura, en què la pràctica espor­tiva per a la dona ja no estava ni fomen­tada ni ben vista, va estron­car aquesta i mol­tes altres car­re­res. En defi­ni­tiva, un recull de bio­gra­fies que con­for­men petits bocins de la història de l'atle­tisme català i que avui esta­ran per­fec­ta­ment repre­sen­ta­des
en el solemne acte a l'INEFC de Bar­ce­lona.