‘New York!'
Ahir va fer cent anys del naixement de Frank Sinatra, i Nova York va celebrar com calia l'aniversari del cantant que va popularitzar el que molts consideren avui dia el veritable himne de la ciutat, la famosa cançó New York, New York!. Així, l'Empire State es va il·luminar de blau –Sinatra era conegut com a Ol' Blue Eyes– i les emissores de ràdio es van fer un fart de posar una vegada i una altra la famosa fanfàrria que pràcticament tothom ha sentit alguna vegada.
El que no tothom sap és que l'èxit de la cançó està profundament vinculat als esports. Concretament als New York Yankees, molt probablement l'equip més popular de la ciutat en qualsevol esport i un dels noms clau en la història del beisbol. Els Yankees han popularitzat, de fet, dos dels grans símbols de la ciutat. D'una banda, la cançó i de l'altra, les lletres N i
Y enllaçades, emblema del club que s'ha transformat en emblema de tota la ciutat.
Així, des de fa 32 anys, cada vegada que acaba un partit, l'estadi dels Yankees retrona amb la cançó, en la versió de Frank Sinatra. Una derivada curiosa és que en el seu moment l'equip va dubtar entre posar la versió de Sinatra o la de Liza Minnelli, i va acabar optant per la primera. Tot i això, posteriorment, durant uns anys es va establir la tradició que quan l'equip guanyava sonava la versió de Sinatra, però si perdia posaven la de Minnelli, una decisió que va ser molt polèmica en el seu moment, entre altres qüestions per la pressió de les feministes, que ho trobaven insultant. El costum es va acabar un dia i la veu de Minnelli, amb Sinatra ja mort, no va sonar fins molts anys després, quan va fer en directe la versió de la cançó més impressionant de totes, durant el primer partit dels Yankees després dels atemptats de l'11 de setembre. Minnelli va eixir a cantar a la gespa acompanyada de policies i bombers. I els Yankees, aquella nit, van guanyar.