Semblava un partit d'aquells dels seixanta, malsons continus dels quals el soci sortia jurant que estriparia el carnet i que mai més tornaria a veure aquestes pepes apàtiques, gens mereixedores de portar aquest escut i aquesta samarreta. Ara, acostumats al triomf sistemàtic i a la dèria d'allò que ha de sonar políticament correcte, gairebé t'has de mossegar la llengua per no entrar en una crítica devastadora que sonaria, segurament, exagerada i oportunista. Tot i que no et falten arguments després d'assistir al sorprenent i alhora lamentable exercici d'indolència perpetrat per l'onze blaugrana. No es pot regalar un empat quan domines per 2-0 i comences a fer canvis conservadors, d'estalvi, com si ja fos impossible que et puguin traure el pa del cistell. Un professional de primer nivell ha de rendir, jugui a les quatre de la tarda, a les tres de la matinada, al Camp Nou o a Corea del Nord. Resulta imperdonable que juguis al ralentí, sense esma, durant tres quarts del temps, confiant que accions individuals resoldran un matx que et fa una mandra infinita disputar. Vas tan pujadet, et creus tan superior, que gairebé se t'escapa el riure sota el nas quan el tècnic rival presenta una defensa de set, molt reforçada pel mig i amb les bandes completament lliures, complementada amb tres mitjapuntes que sortiran cames ajudeu-me quan vegin camp per córrer. Per favor, ja pot fer Víctor meravelles a la pissarra que els quatre del darrere eren Laure, Arribas, Sidnei i Fernando Navarro, i prou que els coneixem. Quina falta d'alternatives, quin poc nervi i quina poca vergonya per imposar la teva absoluta superioritat, encara que badallis i ja t'imaginis assegut a l'avió cap al Japó.

El partit del Barça va merèixer el suspens per apatia col·lectiva. Si personalitzem, tampoc trobem disculpes. D'acord, no hi era Neymar, Messi encara es troba ben lluny de la seva millor versió i Luis Suárez estava espès com el ciment armat un cop quallat. Doncs encara en queden vuit, infinitament millors que els gallecs per molta revelació que siguin. Ets el Barça i no tens excusa, i menys quan les has esgotat després d'empatar a València, un resultat disculpat per la falta de punteria, per aquelles coses estranyes que té el futbol, l'excusa més a mà quan vols justificar la cara de pàmfil que et queda després de no saber defensar l'avantatge de sis punts aconseguit al Bernabéu. Has dilapidat bona part del tresor en dues actuacions. La primera, perdonable; la segona, gairebé incomprensible per l'excés de confiança general, començant per un responsable tècnic que havia avisat del perill a la bestreta sense saber com contrarestar-lo a la pràctica. El Barcelona s'ha fet un fart històric de perdre campionats en partits així, llençats de manera lamentable; tot i que, al final, per allò de la memòria de peix, la gent només es recorda dels punts escàpols al final de la lliga. Que consti que els quatre punts malgastats dels últims duels eren estalvis al banc, un roc a la faixa ara dilapidat. I no continuem amb la cançó del mercat d'hivern, en càbales estèrils sobre el fons d'armari i la falta o no de recanvis solvents. Ells formen el Barça dels possibles cinc títols en aquest any natural i mai poden oferir aquesta impressió de cert menfotisme. Si és la reedició del que va passar a Anoeta fa un any, encara, però en calent, no tenen perdó de Gamper.