Podria comentar, és clar, aquesta davallada final del Barça contra el Deportivo. No per valorar el partit, que ja té el seu cronista i els seus comentaristes en aquest diari, sinó per fer una nova consideració sobre com el futbol fa present la provisionalitat, la fragilitat, de tot plegat: tot just fa tres setmanes, amb aquella victòria prodigiosa contra el Real Madrid, semblava que el Barça s'ho havia de menjar tot i, ja veuen, ara es podria pensar que és a l'inici d'una crisi (que, potser d'aquí a poc, no serà res) mentre que el gran enemic, tan tocat amb el 0-4 al Bernabéu, s'està refent. Però permetin-me que els expliqui que, sense haver-ne vist res, era a Xile mentre el partit decisiu que, en l'última jornada de l'anomenat campionat d'Apertura, havia d'enfrontar el Colo Colo, de Santiago, amb el Wanderers, de Valparaíso, es va suspendre abans de començar perquè bandes d'aficionats dels equips van protagonitzar una batalla campal. Una batalla anunciada a les xarxes socials en les quals alguns aficionats del Wanderers deixaven constància que, en vista de la possibilitat que el Colo Colo guanyés el campionat, no permetrien que els jugadors fessin la volta a l'estadi Elías Figueroa. Alguns seguidors del Colo Colo també feien les seves amenaces.

Potser, a favor del relat, hauria d'haver començat explicant que jo era a Santiago per assistir a un festival de cinema (Fesico: Festival de Cine Social i Antisocial), que, organitzat per l'Escuela Popular de Cine, fa les seves sessions a l'aire lliure en diverses poblaciones (‘barriades') de l'extraradi de la ciutat. S'hi projecten pel·lícules que, en bona part, volen mostrar “des de dins” la realitat d'aquestes mateixes poblaciones, algunes de les quals tenen al darrere una llarga lluita política, a favor de la millora de les seves condicions socials i van ser bastions de la resistència contra la dictadura. El primer dia, però, no hi havia pràcticament ningú de la población. No vaig haver de preguntar per què: em van explicar que el Colo Colo i la Xile (de la Universitat de Xile) disputaven la final de la copa (o d'un campionat semblant a la nostra copa) que el segon equip va guanyar per penals. Cinc dies més tard, els seguidors del Colo Colo van ocupar part del centre de Santiago en haver guanyat el seu equip el campionat d'Apertura. No es va disputar el partit a Valparaíso, però la Catòlica (equip de la Universitat Catòlica de Xile) no va passar de l'empat en un partit que l'hauria fer campió si l'hagués guanyat. L'endemà, a l'avió, vaig llegir alguns diaris xilens. Tots definien els seguidors violents com uns salvatges i, fins i tot, uns criminals, lamentaven que no hi hagués hagut cap previsió per part de la policia i que aquest cos actués tard, i recriminaven als seguidors del Colo Colo que haguessin festejat el triomf. Cap, però, insinuava cap mena de reflexió sobre el perquè d'aquesta violència (reiterada) en el futbol xilè.