El nostre mundial
Contra el Deportivo vam ser incapaços d'activar el pilot automàtic per mantenir un avantatge còmode, i abans havíem perdonat la vida a un València que no sembla superior al River Plate (que és coratge i poca cosa més). Hem perdut brillantor, Messi està agafant el ritme, Neymar està lesionat i la nostra banqueta fa plorar. D'acord. Però, ni després del 0-4 ja havíem reeditat el triplet ni ara estem en caiguda lliure. Per favor!
Al·lucinats per l'exhibició del Bernabéu, a l'Argentina aconsellaven al River Plate que anul·lés els bitllets i s'estalviés el viatge. Ahir, a les emissores de Buenos Aires es comentava: “Aquest Barça no és invencible.” Fixem-nos, que ells parlen de mundial de clubs (el nom oficial) i nosaltres ens hi referim fent servir el diminutiu inadequat de mundialet. Observem que ells fa una setmana que hi són i nosaltres hi vam aterrar ahir a la nit, després de catorze hores de vol. Per a ells, guanyar seria la glòria eterna. Per a nosaltres, és complir amb l'etiqueta de favorit.
En una entrevista a Olé (11/12/2015), Marcelo, Muñeco, Gallardo, el seu tècnic, demostra que ens té radiografiats (ha donat a Kranevitter vídeos de Busquets perquè memoritzi tots els seus moviments), apel·la a l'orgull i vol plantejar un partit extremadament desagradable. Una guerra de guerrilles per tot el camp, que és com el seu equip va guanyar la Libertadores. Això, si abans el River elimina el sorprenent campió japonès, que ja m'explicareu què pinta en un mundial.
I dijous, nosaltres haurem de superar el jet lag, l'única cosa que em preocupa, i el Guangzhou Evergrande. Que hàgim de posar-nos en guàrdia contra un conjunt xinès entrenat per Scolari i amb Robinho de figura no sembla gaire seriós, ho reconec. La derrota és inimaginable. Però no badem!
L'únic sentit que té haver d'anar al Japó per disputar una competició que transpira exotisme en estat pur (el format de l'antiga Intercontinental no s'hauria d'haver canviat) és guanyar-la. Perquè som el Barça, perquè en el món futbolístic ningú sap o recorda quantes copes d'Espanya (27) ni quantes recopes (4) tenim, però tothom ens reconeix els dos mundials que ja hem guanyat. Un fracàs a Yokohama seria un cop duríssim i difícil de pair. Si fem les coses bé, segur que tornarem coronats oficialment com a campions del món. Guanyar, tant sí com no.
El ‘game over' de Pérez
Denís Dmítrievitx Txérixev estava sancionat i el van fer jugar a Cadis. Fi de la discussió. Tota la resta sobra i cansa. Per molt que el jutge del comitè de competició, que els membres del d'apel·lació i que ara els de la instància del TAD (depenent del CSD) s'hagin cremat les celles per trobar l'excusa i no haver d'expulsar la penya dels Padrós Brothers de la copa de Felip VI, no els ha quedat cap altre remei que haver de prendre una decisió que per a tots ells és catastròfica però inevitable. El divendres, el TAD acabarà ratificant l'eliminació.
I al Madrid encara li quedarà la justícia ordinària i el que faci falta... Veig una màquina de marcianets i una pantalla amb un game over lluminós fent pampallugues. Però un nen, en actitud summament repel·lent, no vol marxar. Colpeja la màquina i crida amb veu de xiulet, molesta i penetrant: “Vull una altra partida! Vull una altra partida!”... S'imaginen el senyor Pérez en versió preadolescent? Algú s'atreveix a dir-li: “Ep! Xiquet, vols parar de fer el ridícul?”
