20-D
Ja tenim aquí unes altres eleccions espanyoles, que sovint m'interessen entre poc i gens. Però ara tenim sobre la taula una qüestió rellevant, amb la qual fins ara no hi comptaven. Que una part de l'independentisme estigui predicant per la no-compareixença és un error de proporcions èpiques. Semblem ben bé el Barça ploraner de Núñez –sí, heu llegit bé–, aquell que no es va presentar el 24 d'abril del 2000 a una eliminatòria de tornada de la copa del Rei –morir als despatxos en comptes de fer-ho al camp– i que es va considerar tan ultratjat pel comitè de competició en la final de la lliga de bàsquet del 1984 que tampoc hi va jugar. I encara ens fèiem els herois. El respecte es guanya al camp de batalla, no en les petites operacions d'imatge que són victimisme d'orfebreria, mannà per als adversaris, que com cada Nadal brindaran a la nostra salut. Burros catalans. Quina gran espècie d'animals.
La CUP lidera la plataforma per la incompareixença. No s'hi ha d'anar a fer res, a Madrid, diuen. Error. Això és un 3-0 com una casa de pagès, com l'alineació indeguda del Madrid. Tant que ens queixem dels bascos, i va haver de ser Sabino Cuadra d'Amaiur qui s'atrevís a pujar a l'estrada a estripar la maleïda constitució espanyola per reclamar el dret a decidir. I els revolucionaris d'aquí, mentrestant, mirant-s'ho. El sistema s'ha de destruir des de dins, se l'ha d'obrir en canal i deixar que les restes s'escampin per terra com un líquid llefiscós abans de caure pels embornals de les clavegueres. Un 2-6 com el de Guardiola és el que necessita ara mateix Madrid i l'Estat espanyol per alçar la vista i veure que al seu autoanomenat imperi hi ha alguna cosa que fa figa.
Però els partits, finalment, no són res sense els votants, que aquests dies proclamen amb un orgull naïf digne de ser estudiat a les escoles polítiques la seva abstenció. S'ha de ser soca. Mentre nosaltres renunciem a un dels pocs drets que encara ens dóna aquesta constitució militar, els altres ja estan alçant les bastides des de les quals ens acabaran de sotmetre, per les males (si hi ha algú que els faci témer alguna cosa) o per les bones (si Ciutadans queda primer).
Hi ha gent que va fer centenars de quilòmetres per anar a les Terres de l'Ebre a completar la Via Catalana i que ara diu que no pensar fer ni 100 m per dipositar una papereta. La primera acció, a la pràctica, va ser inútil i la segona, a la pràctica, pot canviar el seu destí. Però racionalitzar aquesta informació ha esdevingut una qüestió massa complexa. Increïble. A Escòcia van perdre el referèndum i en les primeres eleccions generals tots van anar a votar en massa a l'Scotland National Party, fet que va provocar una forta crisi en el bipartidisme històric britànic. Però allà, és clar, no deuen ser tan llestos, no deuen somriure tant i no deuen representar la quinta essència del pacifisme.
Per guanyar un gran torneig esportiu hi ha moments en què s'han de fer coses desagradables i embrutar-se en el fang. No cal donar puntades de peu, com Valentino Rossi, però sí parlar en català cada dia a l'estrada del Congrés i del Senat, demanar comissions d'investigació –inexistents a Espanya– i exigir la llibertat del teu poble. I que te n'expulsin ha de ser un honor.