DIJOUS 17.

La seva última intervenció després de l'última derrota, dilluns contra el Leicester, va ser definitiva. Va venir a dir que si els jugadors del Chelsea havien aconseguit alguna vegada alguna victòria i algun títol era gràcies a ell, que els havia fet més bons jugadors i més bons gràcies a les seves tècniques de motivació i les seves tàctiques futbolístiques. I que les derrotes d'aquest any demostraven el baix nivell real dels jugadors, simplement perquè no li feien cas. Això és el que els va dir literalment, però evidentment tothom va entendre el que els estava dient realment: “M'heu fet el llit.”

Sens dubte, alguna cosa hi ha d'això. És evident que els jugadors han deixat de creure progressivament en Mourinho. Tan evident com que Mourinho no ha tingut més recursos ni per motivar ni futbolístics que els que ha utilitzat tota la vida: convèncer els seus jugadors que el món està en contra d'ells i a favor dels rivals i, tàcticament, tenir-los ensinistrats exclusivament per treure profit de qualsevol idea o vel·leïtat ofensiva dels equips rivals. S'ha de reconèixer que, fent això, Mou ha estat molt eficient diverses vegades. I se li ha de reconèixer, també, que el que va fer amb el Porto va tenir molt mèrit. Aquella va ser la proposta futbolística més interessant de la seva carrera. Llàstima que la va abandonar i que va aprofundir per camins més obscurs.

Què ha passat amb el pas del temps, però? Que ni el món estava sencer ni sempre contra ell i els seus jugadors i que els rivals també han après a obligar els seus equips (el Chelsea actualment) a haver d'aplicar alguna proposta constructiva. I en aquest aspecte, ell ha quedat més retratat que els seus jugadors. Apostaria qualsevol cosa que, amb un nou entrenador (excepte si són certs els rumors sobre alguns candidats), el Chelsea remuntarà el rumb. Entre altres coses, perquè té una plantilla de les millors del món i amb un grapat de jugadors que poden fer jugar l'equip molt més a futbol del que ho ha fet des del retorn de Mou.