Divendres, enmig de l'optimisme per aquest cinquè títol que pot caure avui, el Barça presentava un altre d'aquests sopars de duro a què ens ha acostumat des que els projectes es pensen i fan, exclusivament, de cara a la galeria. D'acord amb l'Agrupació de Veterans, eterna captiva de la directiva de torn, asseguren que convertiran en ambaixadors pel món els exfutbolistes que hagin “suat la samarreta”, segons el llenguatge del comunicat, dels gloriosos colors blaugrana. La iniciativa consisteix, també és textual, a “comercialitzar esdeveniments”. Volen, de pas, difondre aquests valors del club ja igualment suats de tant fer-los anar amunt i avall sense sentit ni contingut pràctic més enllà de l'eslògan publicitari. Oblidem-nos, doncs, d'on arrenca tot plegat, de l'encomiable tasca instituïda pel president Montal Galobart a finals dels quaranta, quan decidí ajudar Emil Walter, aquell extraordinari defensa alemany de l'edat d'or, abandonat en la indigència a causa de la Segona Guerra Mundial. Des d'aleshores, l'associació ha tingut sentit gairebé exclusivament gràcies a la solidaritat i empatia mostrades als excompanys caiguts en desgràcia vital, la seva màxima, indiscutible virtut. En la resta, dispenseu-me, ballen al ritme que marca el poder a la llotja i mai no es desvien un pam d'allò que els dicten. Per això els mantenen vius. Si tinguessin autonomia i sentit clar del que comporta la seva existència, per esmentar l'últim exemple, podrien sumar-se a la campanya tot just engegada a Gràcia, que desitja batejar un carrer de l'antiga Vila amb el nom d'Antoni Ramallets, el mític porter que captivà les Corts. No ho fan, ni s'hi molesten tampoc. Això no és notícia, creuen.

Com tampoc els ve de gust empènyer la divulgació de la memòria històrica per a coneixement i gaudi dels culers, condemnats a l'amnèsia eterna perquè ningú té el menor interès a explicar-los d'on vénen, qui i què els ha forjat com són. Des que vam fer la primera comunió, o quasi, sentim periòdicament que caldria anomenar cada boca, cada espai de l'estadi en record i agraïment als grans jugadors pretèrits. Es veu que han complert l'expedient amb l'estàtua de Kubala –només faltaria– davant l'entrada de tribuna i el discutible monòlit de record a la directiva que va construir el Camp Nou, malgrat que deixessin el club a punt de fallida per causa de la seva fosca gestió. Del passat, ni se'n recorden, ni ganes, tret que sigui per aprofitar-se'n. Mesos enrere, l'Espanyol va tenir la bona pensada de batejar, per votació popular, portes i accessos de Cornellà amb els noms d'il·lustres pericos que exalçaren la seva trajectòria. Una iniciativa honrada i brillant. El Barça marxa per altres camins. La nova ocurrència es diu Legends, en anglès, que queda més fi, manera de començar la casa pel terrat quan a cap dels actuals gestors, desenganyem-nos, els consta res anterior al dream team. La història continua com a eterna assignatura pendent en mans de quatre voluntaris ja tips de topar contra la paret. Mentrestant, sentim barbaritats oportunistes diàriament, com assegurar que Luis Suárez és el millor davanter centre de la història –au, empassa-te-la– i se'l rebateja Luisito, com si fos el primer. Legends o riure per no plorar. La història, per vendre motos.