Fa molts anys que dic que bona part de les millors pel·lícules del present successiu les començo a veure a dos quarts de nou del matí, al festival de Canes, tot i que en l'última edició les més preuades es van projectar per a la premsa en la sessió de les set de la tarda: The assassin, de Hou Hsiao-Hsien, El fill de Saül, de László Nemés, i, evidentment, Carol, de Todd Haynes. També és cert que veig moltes pel·lícules en projeccions matinals per a la premsa, de manera que m'he acostumat a veure el cinema, que sobretot havia estat una experiència de tardes i de nits, en començar el dia. Molts d'altres, com faig jo mateixa, veuen pel·lícules a qualsevol hora del dia, començant pels matins, a la televisió, en DVD o en línia. Tant se val. Això només és un preàmbul per comentar que encara se'm fa estrany que avui em posi a veure un partit de futbol a dos quarts de dotze del migdia. A mi se'm feia més emocionant, amb el que tenia d'excepcional, quan vèiem a la matinada les finals disputades a llocs llunyans, d'una competició equivalent al mundial de clubs de futbol. La nocturnitat futbolística, abans associada a bars plens de fum, m'excita més que la matinal. Encara em passa amb partits dels mundials, malgrat que els horaris s'hagin ajustat més a les audiències televisives.

Tanmateix, en el cas de la final entre el Barça i el River, l'hora del partit és justa per a aquells que veuran el duel a l'estadi de Yokohama i, és clar, en altres llocs del Japó.

Si no m'equivoco amb la diferència horària, el veuran a dos quarts de vuit de la tarda. Una bona hora per veure futbol. Dic això perquè, des de fa uns quants anys i cada vegada més, l'explotació dels drets televisius provoca que, a la recerca comercial d'audiències multitudinàries i especialment localitzades en determinats països, els partits es disputen en hores locals inesperades o, dit d'una altra manera, intempestives. És sabut que l'horari d'un partit entre el Barça i el Madrid, o a la inversa, té a veure amb què coincideixi amb una hora que sigui adequada per a diversos països. És sabut que el fet que els partits de les lligues europees no es disputin simultàniament (encara recordo quan pràcticament tots els partits començaven en una hora de la tarda dels maleïts diumenges), sinó de manera successiva, en tres i fins i tot quatre dies, es perquè cadascun pugui ocupar una franja horària televisiva. Això encara que hi hagi alguns partits amb poca audiència. El futbol, en fi, d'alguna manera està sotmès a la tirania d'aquells que en tenen els drets televisius. I l'adquisició d'aquests drets ha procurat tota mena de lluites i, com podem sospitar, de corrupcions. En alguns llocs, com ara l'Estat espanyol, el preu dels drets ha fet que hagin augmentat les desigualtats entre els equips: els més poderosos, cobrant més, se n'han fet més. En fi, avui, a l'hora del vermut, el Barça contra el River.