Si una cosa ha deixat clara la final del mundial de clubs disputada ahir al Japó és que l'Amèrica del Sud és la gran protagonista del futbol mundial.

La final d'ahir la van jugar 22 jugadors, 17 dels quals americans. Els 11 del River Plate i més de la meitat de la formació inicial del Barça: Bravo, Marcherano, Alves, Messi, Neymar i
Suárez.

No és cap novetat. Fa moltes dècades que Europa és el destí natural del millor talent sud-americà. Però en els últims temps la diàspora futbolística ha arribat a nivells inaudits. Abans, els futbolistes triomfaven en les seves lligues natals i després marxaven a Europa. Ara, els cercapromeses els pesquen cada cop més joves. Abans d'esdevenir figures, ja estan venuts a algun club europeu. Una dada per entendre la magnitud de la tragèdia, que accentua la bretxa entre el món ric i el món pobre del futbol mundial. En la darrera edició de la copa Amèrica, fins a 111 jugadors de les seleccions del continent provenien de clubs europeus. En la copa Amèrica del 1987, només deu futbolistes jugaven a Europa. Els clubs americans, amb una llarga tradició de gestions desastroses, consumeixen els diners dels fitxatges amb una facilitat esfereïdora, i són els primers a intentar vendre les promeses per fer caixa, ni que sigui per avançat.

Per contra, els clubs europeus, amb l'abundància dels contractes televisius astronòmics i la conquesta dels mercats asiàtics, estan sempre disposats a pagar autèntics disbarats a foscos intermediaris i empreses de gestió de drets que després provoquen vodevils com el del fitxatge de Neymar pel Barcelona. El resultat d'aquest abisme entre el futbol sud-americà i l'europeu, que s'accentua any rere any, és que per més que el plantejament sigui intel·ligent i es vulgui plantar cara amb un futbol dur, com va fer el River, no hi ha res a fer contra el Barça.