Mai en la seva història el FC Barcelona havia gaudit d'una davantera com l'actual. Ni cap equip del món. El trident que formen Leo, Messi, Luis Suárez i Neymar és, possiblement, el millor trio atacant que mai s'hagi reunit amb una mateixa samarreta. Ells són la punta de llança del Barça de Luis Enrique, els que acaparen la majoria d'elogis, per no dir tots, i els que s'enduen i s'enduran la majoria de reconeixements individuals. Les seves xifres són estratosfèriques. Les de tots tres. Aturar-se a recordar les de Messi és absurd, perquè la seva dictadura futbolística és insultant. Al Japó, i després de recuperar-se d'un còlic nefrític, va tornar a marcar en una final –24 gols en 26 finals– evidenciant, un cop més, que en les grans cites, les més decisives, ell mai falla. Tampoc ens podem oblidar de Neymar, que està tenint un creixement estratosfèric al costat del millor i que se situa, amb tot mereixement, just al darrere seu en el podi de les grans figures actuals. La seva aparició en la final de la Pilota d'Or ho certifica. Un podi en què també hi hauria de ser Luis Suárez si només tenim en compte el rendiment, tot i que sembla que segueix pagant la mossegada en el mundial i que està sent castigat injustament per la FIFA.

El trident màgic que tot ho acapara, però, no ha de tapar que més enllà d'aquestes tres figures al seu voltant hi ha un grup de jugadors d'unes qualitats indiscutibles que han contribuït com els que més a fer d'aquest Barça un equip que passarà a la història pels títols aconseguits i per la manera com els han assolit. I per la continuïtat que han tingut en el temps. Aquest afany “il·limitat” per vèncer de què parlava Luis Enrique just després de guanyar la final contra el River Plate. Malgrat l'adéu de Xavi l'estiu passat, és un plaer tornar a veure la millor versió d'Iniesta, amo absolut del mig del camp blaugrana en tasques de creació, i estendard del joc associatiu, essència del futbol del Barça, de la qual ell, més que ningú, és guardià. Però ni el trident ni tampoc Iniesta podrien fer el que fan si no sabessin que darrere seu, cobrint-los les espatlles, hi ha Sergio Busquets, un futbolista que ja fa anys que és imprescindible i que partit rere partit dóna lliçons de com comandar els partits des de la posició de mig centre. Excel·lent repartidor de joc, solidari i intel·ligent en la pressió i en tasques defensives, ara cal sumar-li brillantor en les assistències, com la del segon gol a Luis Suárez en la final de Yokohama.

I mirant cap enrere, seria injust oblidar-nos del lideratge que ostenta Piqué a l'eix defensiu, ben acompanyat per Mascherano, que supleix les seves mancances sent tot cor. I els laterals, indiscutibles, amb Alves vivint una segona joventut, i amb Alba, que preguem que no es lesioni o es refredi. I al final de tot, amb la confiança que dóna l'experiència de Bravo, que para el parable i l'imparable.