Guardiola té el defecte de saber conjugar el pretèrit imperfet de subjuntiu del verb viure en una oració subordinada i, és clar, en un conglomerat d'ignorància compartida, qualsevol personatge que dissenteixi dels tòpics és definit com a superb, altiu i, sobretot, poc mereixedor dels seus èxits. A aquest fet, que va tenir el seu punt àlgid quan va fer de rapsode amb Llach i Martí i Pol, s'hi suma l'axioma ibèric de “fas gràcia fins que triomfes i llavors deixes de ser un visionari per formar part del grup selecte dels aprofitats del sistema”. Així doncs, no ens hauria d'estranyar que els devots pretèrits de l'evangeli de Pep aprofitin la seva sortida del Bayern per menysprear-lo com un desertor sense decència.

Amb aquesta crítica li recorden que al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor i que Luis Enrique, sent asturià, segurament estaria d'acord amb un referèndum sobre la independència de Catalunya si fos pactat amb Víctor Manuel, la seva cosina Covadonga i Ablanedo II. Tot plegat molt nostre, com les anxoves de l'Escala i el recuit de Fonteta. Per això és fonamental ser bel·ligerant amb aquests caníbals minoritaris, perquè són els que prenen el torn de paraula tothora mentre es rasquen de forma intermitent zones del cos dificultoses de ser unglejades i, lògicament per ells, s'empassen durant les tardes tedioses de desembre les rodes de premsa de tres punts són tres punts, no hi ha rival petit i cada partit és una història diferent i anhelen viatjar per repetir que només es caga bé al vàter de casa amb una revista de pitreres entre les cuixes... Puc entendre que el personatge de Guardiola els provoqui ràbia perquè, al cap i a la fi, no fa res més que enquadrar els límits d'un pensament orgullós de la seva pròpia absència.

En definitiva, que reciti tot està per fer a pesar dels impossibles, encara es pot suportar, però que sigui capaç de conjuntar alopecia i bellesa sense prendre cafè un esnob a la terrassa d'un restaurant de costa, el fa realment inaguantable per a l'enveja ibèrica. Sí Pep, la culpa de tot plegat és teva, de Pablemos i de Duran i Lleida.