Guar­di­ola té el defecte de saber con­ju­gar el pretèrit imper­fet de sub­jun­tiu del verb viure en una oració sub­or­di­nada i, és clar, en un con­glo­me­rat d'ignorància com­par­tida, qual­se­vol per­so­natge que dis­sen­teixi dels tòpics és defi­nit com a superb, altiu i, sobre­tot, poc merei­xe­dor dels seus èxits. A aquest fet, que va tenir el seu punt àlgid quan va fer de rap­sode amb Llach i Martí i Pol, s'hi suma l'axi­oma ibèric de “fas gràcia fins que tri­om­fes i lla­vors dei­xes de ser un visi­o­nari per for­mar part del grup selecte dels apro­fi­tats del sis­tema”. Així doncs, no ens hau­ria d'estra­nyar que els devots pretèrits de l'evan­geli de Pep apro­fi­tin la seva sor­tida del Bayern per menys­prear-lo com un deser­tor sense decència.

Amb aquesta crítica li recor­den que al Fos­sar de les More­res no s'hi enterra cap traïdor i que Luis Enri­que, sent asturià, segu­ra­ment esta­ria d'acord amb un referèndum sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya si fos pac­tat amb Víctor Manuel, la seva cosina Cova­donga i Abla­nedo II. Tot ple­gat molt nos­tre, com les anxo­ves de l'Escala i el recuit de Fon­teta. Per això és fona­men­tal ser bel·lige­rant amb aquests caníbals mino­ri­ta­ris, perquè són els que pre­nen el torn de paraula tot­hora men­tre es ras­quen de forma inter­mi­tent zones del cos difi­cul­to­ses de ser ungle­ja­des i, lògica­ment per ells, s'empas­sen durant les tar­des tedi­o­ses de desem­bre les rodes de premsa de tres punts són tres punts, no hi ha rival petit i cada par­tit és una història dife­rent i anhe­len viat­jar per repe­tir que només es caga bé al vàter de casa amb una revista de pitre­res entre les cui­xes... Puc enten­dre que el per­so­natge de Guar­di­ola els pro­vo­qui ràbia perquè, al cap i a la fi, no fa res més que enqua­drar els límits d'un pen­sa­ment orgullós de la seva pròpia absència.

En defi­ni­tiva, que reciti tot està per fer a pesar dels impos­si­bles, encara es pot supor­tar, però que sigui capaç de con­jun­tar alo­pe­cia i bellesa sense pren­dre cafè un esnob a la ter­rassa d'un res­tau­rant de costa, el fa real­ment ina­guan­ta­ble per a l'enveja ibèrica. Sí Pep, la culpa de tot ple­gat és teva, de Pable­mos i de Duran i Lleida.