De Palau-sacosta a Sant Oleguer
Quan van projectar el pavelló de Palau-sacosta no existia Google Maps i arribar-hi no era fàcil per als forans. Va ser la primera instal·lació esportiva moderna pública de Girona. Allà el Barça hi va guanyar un mundial de clubs (1985) amb Drazen Petrovic al davant. Allà s'hi va festejar l'ascens de l'equip de Girona a l'ACB (1988). I allà s'hi havia de decidir diumenge el futur immediat del país fins que, per falta d'aforament i per segon cop en pocs dies (abans de Girona l'assemblea de la CUP s'havia de fer al teatre de la Passió d'Esparreguera), s'ha tornat a canviar d'ubicació. Ara a la pista coberta d'atletisme de Catalunya (sí, la pista, perquè és l'única), al barri de Sant Oleguer (nom de culte per als cupaires) de Sabadell.
L'assemblea decidirà què en fa dels vots que, fidels o prestats, li van atorgar deu diputats en les eleccions del 27-S. Si els deu diputats i els 330.000 legítims vots tenen prou pes per bloquejar una majoria política de 62 diputats i 1.600.000 vots (molt més del doble que la segona opció) i portar el país a unes noves eleccions.
Sobre el paper, l'assemblea és la manera més pura de dotar de profunditat democràtica qualsevol decisió. Però tots hem estat en assemblees, d'estudiants, de clubs o d'escales de veïns, i hem vist com es poden condicionar, dirigir, manipular... No veig motiu per dubtar de la pulcritud de la CUP. Però la votació de diumenge mai no tindrà tantes garanties com les de la gran assemblea que vam fer el 27 de setembre i que va donar un resultat que, no sent tan contundent com convenia, s'hauria de poder aplicar. Seguint la puresa democràtica de la CUP, és d'esperar que traslladin proporcionalment a la investidura el resultat de la votació de Sabadell, bo i tenir present que allà no hi haurà representats els rebotats amb les ombres de CDC que van votar-los el 27-S com a gest de rebel·lia tot i no ser antisistema, anticapitalistes o antieuro.
Demà es juga el Catalunya-País Basc al Camp Nou. Aquest partit, que hem degradat a la categoria de costellada nadalenca, va ser durant anys el gran element reivindicatiu de la participació de Catalunya com a subjecte esportiu internacional. Però en aquell temps no vam assolir prou consens, no vam generar prou suports i la força del partit nadalenc es va anar diluint. Perquè no vam convèncer prou gent i les patacades ens van anar desanimant.
El paral·lelisme amb el moment polític actual és evident. Per assolir l'objectiu de la majoria social del país –la independència– no sobra ningú. Del Barça, de l'Espanyol, o del Madrid. De Castellar de Segarra o de Nou Barris. Més obrers o més burgesos. Anticapitalistes o ultraliberals, rics o pobres, més corruptes o menys... O ho entenem tots o, com en el futbol, anirem caient en el desànim a cop d'eleccions anticipades de mal pronòstic, de frustracions, d'admetre que Aznar tenia raó. És una qüestió de prioritats. La primera és marxar. Si ens quedem no hi haurà ni neteja, ni pla de xoc, ni molt menys república social. Hi haurà més Espanya recentralitzada. I això ho sap tothom, també la CUP, que tant romanceja.
Sant Oleguer, diumenge. Recordeu-ho. I mentrestant, bones festes.