El partit del segle
S'està jugant en directe el Barça-Madrid o el Catalunya-Espanya més rellevant de la nostra història moderna. Paradoxalment, és un duel que està tenint lloc en dos terrenys de joc. Els adversaris no s'enfronten cara a cara, sinó que ho fan en universos paral·lels, en un guió digne de la millor ciència-ficció. Només un dels bàndols sobreviurà a aquesta contesa on tot, com deia Einstein, és relatiu.
En una cantonada tenim, com diuen els grans presentadors de boxa de Las Vegas, els senyors de Castella. Des de diumenge sembla que ho tenen magre, perquè els seus principals jugadors no es posen d'acord sobre qui ha de llançar el penal decisiu. El trident format per Rajoy, Sánchez i Rivera és encoratjat pels mitjans amics perquè s'aliïn contra l'enemic comú i clavin l'estocada definitiva al rival català. No és tan fàcil. Ronaldo, Bale i Benzema tampoc es poden ni veure, però tots sabem que sense ells l'equip de futbol de Florentino és una presa fàcil per a qualsevol equip amb la moral alta, com l'Atlético Podemos.
Així, mentre a Madrid acceleren el ritme perquè les seves figures acordin l'estratègia definitiva per guanyar definitivament el punt, el joc, el set, el partit, el campionat i la unitat eterna del seu imperi, aquí el nostre equip també fa mans i mànigues per respondre d'una manera efectiva al desafiament. Ara bé, com sempre, els nostres ens recorden més al caos dels darrers dies de la república romana que no pas a la fusió de talents que és ara l'equip del FC Barcelona, per posar un exemple. De fet, Artur Mas, com Juli Cèsar, viurà el seu propi idus de març diumenge a Sabadell.
Això no vol dir que el partit del segle estigui perdut, però sí que l'horitzó no és de color rosa. Ni els uns ni els altres tenen encara entrenador i qui l'aconsegueixi primer tindrà un avantatge que pot esdevenir definitiu. Si el govern de Catalunya es forma abans que el d'Espanya és un gol per tot l'escaire. Si és a l'inrevés, doncs, ja podem anar recollint els trastos. La temptació que tenen alguns aficionats que fent un pas enrere en farem dos endavant confirma aquella dita que la ingenuïtat és un estat de felicitat però no una virtut. Desfer una cosa no costa gens, refer-la és una feina de temps incalculable.
Els jugadors han estat, fins ara, escalfant els músculs i preparant-se físicament. La pilota començarà a rodar diumenge. No hi ha àrbitre i si n'hi ha va a favor dels altres. Hem de recordar que en futbol quan a Madrid les coses van malament i s'ensuma el caos, aquí ho hem d'aprofitar, com sigui. Ara que Benítez i Cristiano tenen un peu i mig fora de la casa blanca, el Barça ha de pensar que un altre triplet clavat al cor de l'enemic pot ser definitiu. Ara que Rajoy i Sánchez es miren de reüll amb cara de pocs amics i amb una pressió angoixant per un pacte que a la llarga només serà contra nosaltres, Catalunya ha de pensar que clavar al cor de l'enemic una altra victòria democràtica pot ser definitiu.
Els que no juguem per raons diverses, en el meu cas per incapacitat manifesta, només podem fer una cosa: animar des de la barrera i, posats a triar, que s'imposi la rauxa. El seny ja és història.