Com que encara hi som a temps, elevem un prec als Reis d'Orient en petició del prodigi capaç de provocar algun retoc substancial en l'ADN culer, a veure si són capaços de trobar remei a tantes ganes de patir sense sentit. Sabem que els Reis no fan miracles, però deu ser que ja no ens queden altres arguments científics davant la contumaç mostra d'aquesta peculiar, inalterable manera de ser. No hi ha manera d'aconseguir que el soci i seguidor barcelonista abandoni la dèria eterna d'anticipar el pitjor dels escenaris possibles, acompanyin o no els arguments per justificar aquesta voluntat de témer el pitjor. En lloc de pair els canelons amb el record dels cinc títols obtinguts en una de les millors temporades de la història, ja comencem amb les precaucions, amb les projeccions ombrívoles. Qualsevol altre mortal xalaria de valent en lloc de preocupar-se amb tanta antelació sobre la hipotètica davallada de rendiment que, com una maledicció, amenaça tots aquells que tornen del viatge al Japó amb un mundial de clubs sota el braç. Es veu que la gent blaugrana, si vol complicar-se l'existència amb maldecaps, no es preocupa de dèficits o carències en la direcció institucional, les autèntiques qüestions primordials. Només té ulls per al que pertoca a la gespa i per insistir en el ja clàssic costum de preveure la tempesta encara que faci un sol espaterrant. Deu ser que, en efecte, el culer ha vingut a aquest món a patir i no es troba a gust quan ho té tot pagat i amb barra lliure.

Imaginem la pitjor de les negres perspectives, consistent a no guanyar ni a la botifarra en tot l'any 2016. Després de l'exageració viscuda, d'aquesta col·lecció amuntegada a les vitrines que sembla no tenir fi, potser tocaria una mica de dieta, una temporadeta de dejuni per simple càlcul de probabilitats i existència d'altres aspirants amb estupendes cartes credencials. Bàsicament, els altres també juguen i no resulta humà creure que totes et pondran anualment per sistema. Només això ja resignaria el personal, sobretot quan no podràs reclamar responsabilitats als jugadors, que prou han provat ganes i capacitats. Girem-ho de l'inrevés per cercar la lectura optimista: més que esperar el declivi, les relliscades o la bandera blanca d'una rendició provocada pel cansament acumulat, plantegem-nos en positiu on deu quedar el cim de continuïtat d'aquest líder, trident i equip, preguntem-nos del que encara són capaços d'ambicionar. A partir de Messi, el futur dependrà de les fites que aquesta col·lecció de futbolistes se situïn entre cella i cella, que mantinguin la flama d'aquest tarannà col·lectiu, immensament competitiu. Plantejant-ho així, el culer viuria més tranquil. Cas de no aguantar el ritme d'aquesta brutal exigència, sigui de calendari o d'insaciable afició, coneixem raons ben fonamentades per disculpar-los i entendre'ls. Si se'ls acudeix guanyar més, oli en un llum, una altra ratificació que mai cap equip ha durat tant en el número u. El millor del 2016 és anar darrere del 2004 i successius, una llarga dècada que sembla infinita. Que no s'acaba malgrat els pronòstics dels fatalistes. Qui vulgui patir és lliure de fer-ho, però tenint Messi i companyia a bord són ganes. Es veu que els culers estan ben decidits a no canviar mai. Ni guanyant a dojo.