Un partit… quatre punts!

Jo encara recorde quan es va intro­duir en el fut­bol la regla dels tres punts per par­tit gua­nyat. Va ser un canvi molt radi­cal i durant unes tem­po­ra­des els dia­ris feien simu­la­ci­ons de com hau­ria que­dat la lliga si la victòria haguera sig­ni­fi­cat encara dos punts. I s'orga­nit­za­ven unes bones polèmiques al vol­tant d'això. Un any recorde que el València hau­ria gua­nyat si el joc haguera estat a dos punts, però per­dia amb el de tres i no em feu expli­car com i per què, que la memòria em fla­queja.

Expli­que això perquè he des­co­bert, estu­pe­facte, que a Tahití la lliga local va de manera dife­rent de la resta del món. Allà si gua­nyes un par­tit no obtens tres punts, sinó qua­tre. Si empa­tes en gua­nyes dos. I per­dent i tot te'n donen un. Amb una expli­cació que m'ha sem­blat extra­or­dinària. Segons el pre­si­dent de la fede­ració local, el senyor Char­les Arii­toma, “d'aquesta manera ningú no queda trist al final del par­tit”. Oh!

Tris­tos o no, es veu, però, que el sis­tema va d'allò més bé i expli­quen que fa la lliga més com­pe­ti­tiva. Tant, que els equips locals i la mateixa selecció naci­o­nal des­ta­quen en els cam­pi­o­nats d'Oce­a­nia, en què acos­tu­men a fer un bon paper.

I això, venint d'un país de només dos-cents cin­quanta mil habi­tants, cer­ta­ment té el seu mèrit. La Fede­ració de Fut­bol de Tahití és una de les més nom­bro­ses del món, si ho mirem en juga­dors per càpita: hi ha quinze mil fede­rats i 146 equips. Una autèntica passió.

Per cert, que Tahití, que és part de França o de l'ano­me­nada Polinèsia Fran­cesa, té una selecció naci­o­nal que par­ti­cipa en les com­pe­ti­ci­ons ofi­ci­als de la Fede­ració Inter­na­ci­o­nal de Fut­bol, la FIFA. De fet a la FIFA hi ha 209 selec­ci­ons naci­o­nals reco­ne­gu­des quan l'ONU té 193 països mem­bres. Curi­o­sa­ment, a més, sis dels països mem­bres de l'ONU no tenen selecció naci­o­nal dins de la FIFA.