Jo encara recorde quan es va introduir en el futbol la regla dels tres punts per partit guanyat. Va ser un canvi molt radical i durant unes temporades els diaris feien simulacions de com hauria quedat la lliga si la victòria haguera significat encara dos punts. I s'organitzaven unes bones polèmiques al voltant d'això. Un any recorde que el València hauria guanyat si el joc haguera estat a dos punts, però perdia amb el de tres i no em feu explicar com i per què, que la memòria em flaqueja.

Explique això perquè he descobert, estupefacte, que a Tahití la lliga local va de manera diferent de la resta del món. Allà si guanyes un partit no obtens tres punts, sinó quatre. Si empates en guanyes dos. I perdent i tot te'n donen un. Amb una explicació que m'ha semblat extraordinària. Segons el president de la federació local, el senyor Charles Ariitoma, “d'aquesta manera ningú no queda trist al final del partit”. Oh!

Tristos o no, es veu, però, que el sistema va d'allò més bé i expliquen que fa la lliga més competitiva. Tant, que els equips locals i la mateixa selecció nacional destaquen en els campionats d'Oceania, en què acostumen a fer un bon paper.

I això, venint d'un país de només dos-cents cinquanta mil habitants, certament té el seu mèrit. La Federació de Futbol de Tahití és una de les més nombroses del món, si ho mirem en jugadors per càpita: hi ha quinze mil federats i 146 equips. Una autèntica passió.

Per cert, que Tahití, que és part de França o de l'anomenada Polinèsia Francesa, té una selecció nacional que participa en les competicions oficials de la Federació Internacional de Futbol, la FIFA. De fet a la FIFA hi ha 209 seleccions nacionals reconegudes quan l'ONU té 193 països membres. Curiosament, a més, sis dels països membres de l'ONU no tenen selecció nacional dins de la FIFA.