Equívocs
Diuen certs bromistes que el futbol és un joc explicat amb tòpics i entès per detalls. Pel mateix preu, també podrien assegurar que això és un monument als equívocs, en què cap concepte guarda definició coherent amb la lògica del diccionari. Per exemple, et parlen de derbi barceloní amb tota la càrrega emocional del pretèrit quan la dialèctica entre veïns suma mig segle en espera d'una reformulació teòrica que ningú afronta. La desigualtat entre com s'ho prenen els culers i com ho afronten els periquitos implica una distància sideral. Als uns, l'empat els sonarà a glòria divina; i als altres, a tocada de nassos de gent sense cap altra raó de ser. Com és costum en aquest món, o blanc o negre, oblidem els matisos i les subtileses.
Millor que deixem aquí les referències directes als espanyolistes, gent amb tendència a interpretar d'un text just allò que no tenies cap intenció d'escriure. Tornem, doncs, a l'apartat dels equívocs. Hi ha una frase d'èxit que es pregunta per què en diuen amor quan en volen dir ser sexe. Aplicant idèntica retòrica, encara ens plantegem d'on sorgeix la tossuderia d'anomenar futbol a una cosa que podria ser lluita grecoromana, rugbi o un plet similar d'arrel purament física. De fet, per practicar-lo així i destrossar els intents rivals, sent els protagonistes maratonians, boxejadors o judokes segurament assolirien un resultat similar. I sortiria més barat.
Presenciar aquest derbi de Cornellà transportava al circ romà, on la parròquia devia xalar de valent quan l'afamat lleó començava a cruspir-se el desgraciat de torn. La toco, falta. La vull jugar, esterrecada fulminant del contrari entre el brogit del personal, a qui el fi de tocar la moral d'aquest particular adversari justifica qualsevol mitjà. I així, fins a l'eternitat en 90 minuts. Un àrbitre qualificat de contemporitzador –enèsim eufemisme–, dels que deixen jugar malgrat que sigui impossible fer-ho quan t'han arrebossat de quatre grapes sobre la gespa. En diuen futbol i no ho és quan Pape Diop rep una groga en el minut 88 després d'haver jugat un partit gore, indigne de ser observat en horari infantil. Tant se val. Ara resultarà que ens voldran parlar de joc intens i agressiu, de pressió ben amunt, com equivalents de plantofada, traveta o acció penada segons diversos codis. En aquests paràmetres han de trobar els futbolistes blaugrana estímuls per enfrontar-se amb els veïns? Com a màxim, desitjos de tornar ràpidament a casa, sans i estalvis.
Recordar que queden dos capítols més d'aquest fulletó de sang i fetge en el marge de dotze dies genera ganes de rellegir una mà de clàssics per tal d'ignorar-los. Si haguessin sortit un parell de nans i una orquestra de pasdobles, els nostres avis haurien jurat que assistien a una xarlotada. Insistireu que era un derbi i sortiran un grapat de teòrics a esmicolar-lo, però no ens prestarem a tripijocs. Com a màxim acceptarem allò tan gastat que l'Espanyol va fer el seu partit.
I no en digueu futbol quan era una altra cosa. Segurament, un malentès de començament a final. Una manera de prendre'ns el pèl i els quartos entre visitants que volien jugar la pilota i amfitrions conjurats a negar-los tal gust. Té molt de mèrit sentir-se eufòric o deprimit després d'aquesta astracanada que només mereix ser esborrada. Per homenatge al futbol tal com l'enteníem, encara que sigui.