Hem aca­bat el 2015 con­so­li­dats indis­cu­ti­ble­ment com el millor equip de la història del fut­bol, i comen­cem el 2016 amb el gran repte, que no ha asso­lit mai ningú, de ser els pri­mers que gua­nyem dues Cham­pi­ons Lea­gue con­se­cu­ti­ves. Som els millors i aquest és l'objec­tiu. Hem fir­mat un pri­mer tram de tem­po­rada de manual, en què hem donat una lliçó de com superar les adver­si­tats (una sanció injusta per des­me­su­rada de la FIFA, una ban­queta impròpia d'un equip cap­da­van­ter i la plaga de lesi­ons) per man­te­nir-nos a dalt de tot. A més, hem dei­xat per a la memòria la humi­li­ació del 0 a 4 al Ber­nabéu i, sobre­tot, hem cul­mi­nat la seqüència aixe­cant el mun­dial de clubs; una moguda, la del Japó, d'un des­gast físic i men­tal con­si­de­ra­ble. Tot això passa fac­tura. Acu­mu­lem molta tra­lla a sobre i és nor­mal que, tant el dia del Betis com dis­sabte amb l'Espa­nyol, l'equip sortís a regu­lar esforços, a cal­cu­lar el des­gast, con­fiat que els cracs del davant aca­ba­rien mar­cant les diferències. A casa, jugant a mig gas, en vam fer qua­tre i hau­rien pogut ser més. I a Cor­nellà, si entra alguna de les oca­si­ons que vam gene­rar en el pri­mer quart d'hora de la segona part, quan vam prémer l'acce­le­ra­dor, la cosa hau­ria aca­bat en una gole­jada a favor. I punt.

L'estat de la gespa va difi­cul­tar la cir­cu­lació ràpida i va per­me­tre el joc sub­ter­rani local, que ens va dei­xar uns quants tur­mells inflats. És l'acti­tud lògica i que s'espe­rava per part seva (això sí, al Madrid el reben amb catifa ver­me­lla i barra lliure). Qui això signa s'ha tren­cat dues vega­des els lli­ga­ments encre­uats i ha patit trau­ma­tisme cra­nial en un camp de fut­bol. En tots els casos, en acci­ons fortuïtes. Per tant, sé per­fec­ta­ment que aquest és un esport de con­tacte i de risc. La part injusta de l'epi­sodi de Cor­nellà és que al camp hi havia d'haver un àrbi­tre que marqués el límit. I el tal González González, la joia a qui, després d'apla­nar el camí als Padrós Brot­hers con­tra la pobra Real, van pre­miar amb el derbi català, es va fer l'orni. Tris­ta­ment, la seva acti­tud també era d'espe­rar.