La gran fal·làcia
Hem acabat el 2015 consolidats indiscutiblement com el millor equip de la història del futbol, i comencem el 2016 amb el gran repte, que no ha assolit mai ningú, de ser els primers que guanyem dues Champions League consecutives. Som els millors i aquest és l'objectiu. Hem firmat un primer tram de temporada de manual, en què hem donat una lliçó de com superar les adversitats (una sanció injusta per desmesurada de la FIFA, una banqueta impròpia d'un equip capdavanter i la plaga de lesions) per mantenir-nos a dalt de tot. A més, hem deixat per a la memòria la humiliació del 0 a 4 al Bernabéu i, sobretot, hem culminat la seqüència aixecant el mundial de clubs; una moguda, la del Japó, d'un desgast físic i mental considerable. Tot això passa factura. Acumulem molta tralla a sobre i és normal que, tant el dia del Betis com dissabte amb l'Espanyol, l'equip sortís a regular esforços, a calcular el desgast, confiat que els cracs del davant acabarien marcant les diferències. A casa, jugant a mig gas, en vam fer quatre i haurien pogut ser més. I a Cornellà, si entra alguna de les ocasions que vam generar en el primer quart d'hora de la segona part, quan vam prémer l'accelerador, la cosa hauria acabat en una golejada a favor. I punt.
L'estat de la gespa va dificultar la circulació ràpida i va permetre el joc subterrani local, que ens va deixar uns quants turmells inflats. És l'actitud lògica i que s'esperava per part seva (això sí, al Madrid el reben amb catifa vermella i barra lliure). Qui això signa s'ha trencat dues vegades els lligaments encreuats i ha patit traumatisme cranial en un camp de futbol. En tots els casos, en accions fortuïtes. Per tant, sé perfectament que aquest és un esport de contacte i de risc. La part injusta de l'episodi de Cornellà és que al camp hi havia d'haver un àrbitre que marqués el límit. I el tal González González, la joia a qui, després d'aplanar el camí als Padrós Brothers contra la pobra Real, van premiar amb el derbi català, es va fer l'orni. Tristament, la seva actitud també era d'esperar.
Propi de Richelieu
La permissivitat dels àrbitres amb els equips que juguen contra el Barça, que aguantem estoicament des fa uns quants anys, és indignant. A Madrid són hàbils disfressant els fets. Ja fa temps que circula la màxima que “ni el Madrid ni el Barça es poden queixar dels àrbitres”. Quin cinisme! La frase és pròpia d'un deixeble espavilat del mateix cardenal Richelieu: “Doneu-me sis línies escrites per l'home més honrat, i jo hi trobaré quelcom per fer-lo penjar.” La idea s'alimenta d'una dosi de determinisme que reconeix els privilegis de què ha gaudit històricament i gaudeix el Madrid entesos com a cosa natural per la seva condició de club gran i poderós, atributs que també se li atorguen al Barça per, alhora, i en un exercici pervers, negar-li a aquest fins i tot el miserable dret de la queixa. Perquè, quant a favors, l'única comparació vàlida és entre Madrid i Barça directament, i el resultat és clamorós: un equip protegit i beneficiat, ells, i un de perseguit i perjudicat, nosaltres. Això és història, documentada i viscuda. Quan, inesperadament, algun àrbitre comet un error que ens afavoreix (el penal contra el Betis), s'aprofita l'excepció per posar-la al mateix sac del que és la regla comuna: les reiterades ajudes que ha rebut i que rep el Madrid. Quina barra!