Maquinària nacional- barcelonista

El pre­si­dent de la Real, bai­xant al ves­ti­dor de l'àrbi­tre a la mitja part i amenaçant de posar-li una demanda; el de l'Atlético de Madrid, caient en la pro­vo­cació fent el gest de banyes a uns segui­dors rivals, i el de l'Espa­nyol, tra­ient la bilis sem­pre que es tracta del Barça. Tor­nen els pre­si­dents trom­peta.

L'Espa­nyol de Joan Collet és el mateix que un dia va creure oportú mos­trar el seu des­con­ten­ta­ment arbi­tral bran­dat bos­ses negres de la brossa a Montjuïc. Em va sem­blar una mica des­pro­por­ci­o­nat, perquè si bé un seguit d'acci­ons arbi­trals que per­ju­di­quen fan mal pen­sar, no és menys veri­tat que quan et bene­fi­cien aca­bes mirant cap a una altra banda. Als petits i mit­jans els rega­len tant com els tre­uen o roben. Als grans, si fa o no fa, el mateix. No cal que siguin penals, també es poden comp­tar fores de joc mal asse­nya­lats quan un davan­ter s'escapa en soli­tari, expul­si­ons meres­cu­des que no aca­ben ni en groga i altres acci­ons. En el fut­bol hem donat tanta importància a la queixa que ha meres­cut ser trac­tada com a infor­mació, i em refe­reixo a aquesta queixa, la que un expressa quan el fut­bol el per­ju­dica i la que amaga quan el bene­fi­cia. És bar­roer, tot ple­gat.

Ara el Barça s'ha quei­xat perquè sem­bla que hi ha hagut càntics racis­tes a Cor­nellà, i en una altra dimensió perquè el joc de l'Espa­nyol dis­sabte va ser dur i l'àrbi­tre no el va tallar. Em sem­bla una queixa prou fut­bo­lera. En cap cas el bar­ce­lo­nisme no ha des­me­res­cut el punt ben tre­ba­llat i gua­nyat per l'equip de Galca.

Part d'aquest plan­te­ja­ment fut­bolístic també el va pro­po­sar el Betis fa uns dies, quan en la visita al Camp Nou va repar­tir lle­nya i va rebre tot­hom. I l'àrbi­tre va dei­xar jugar en per­ju­dici, crec, del poten­cial fut­bolístic blau­grana. Fins que en una acció, un error cla­morós seguit d'un altre encara més greu, el Betis va encai­xar un gol. No he vist cap peri­o­dista ni mitjà d'aquests que l'histèric del senyor Joan Collet ha ano­me­nat “maquinària naci­o­nal­bar­ce­lo­nista” que no titllés, com a mínim, de roba­tori l'acció que va bene­fi­ciar el Barça. Vaja, a la tri­buna de premsa del Camp Nou, en els mit­jans que l'endemà vaig lle­gir i en les tertúlies en què vaig par­ti­ci­par, la paraula més suau va ser atra­ca­ment. I que vin­gui el senyor Collet, quan es calmi, i m'ho des­men­teixi.

La gran­desa pot resi­dir a la sala de tro­feus i en la tra­jectòria, però també en el dia a dia, i quan un pre­si­dent ha de fur­gar en qua­tre comen­ta­ris que no han pretès eclip­sar el bon paper de l'Espa­nyol en el derbi de Cor­nellà, sinó sim­ple­ment asse­nya­lar un parell d'aspec­tes que van suc­ceir en el par­tit, està bus­cant un pro­ta­go­nisme o recla­mant un paper que ridi­cu­litza més que no pas enllu­erna.

L'Espa­nyol va repar­tir lle­nya com quasi sem­pre ho fa con­tra el Barça, i pot­ser algun grup es va diver­tir ser­vint-se de la xenofòbia, com és habi­tual en la lliga, però molts pocs culers pen­sen encara avui que el pro­blema va ser el que enutja el pre­si­dent espa­nyo­lista i sí, en canvi, que el seu equip, el Barça, no va estar a l'altura, cosa que també he lle­git força aquests dies en “la maquinària naci­o­nal­bar­ce­lo­nista”.