Nacionalvictimisme
La llista de fórmules que permeten a un equip de les dimensions i possibilitats de l'Espanyol passar la mà per la cara a un equip com el Barça és extremadament curta. I en qualsevol d'aquestes són imprescindibles nivells molt alts de poder físic, concentració, capacitat de sacrifici i agressivitat, perquè en condicions normals només en aquest tipus de virtuts –no pas en les futbolístiques– pot superar un adversari més gran, més dotat i més ambiciós. L'Espanyol va plantar cara en el derbi gràcies al fet que va estar fort en aquestes facetes i el Barça va fallar perquè durant massa minuts no va igualar el seu rival en aquesta intensitat. És cert que el Barça fent el mateix partit hauria pogut guanyar tranquil·lament a Cornellà si la gespa, els pals i fins tot l'arbitratge haguessin jugat a favor i no en contra. Però el problema del Barça no són els factors col·laterals, sinó l'altre, perquè si no hi posa remei aviat tindrà molt difícil repetir èxit en la lliga i la copa. Per això l'empat final en el derbi és un resultat normal.
El que no és normal és el que va envoltar l'actuació dels jugadors i entrenadors a la gespa. Per exemple, l'àrbitre, un autèntic incompetent si ens creiem la seva bona fe i imparcialitat, perquè va ser incapaç d'aplicar el reglament per controlar l'excés de contundència física amb què l'Espanyol va equilibrar el duel futbolístic durant molts minuts. No veure això és estar cec. Tampoc és normal que un sector de la grada espanyolista llancés insults racistes per fastiguejar Neymar. No veure això és estar cec i sord. I tampoc és normal que un president de l'Espanyol, a banda d'estar cec i sord, es comporti com un friqui entossudit a enriquir la friquipèdia amb un terme de producció pròpia que el té obsessionat, el nacionalbarcelonisme. Ni l'expressió mereix entretenir-s'hi ni l'afició de l'Espanyol es mereix un president amb aquest complex d'inferioritat.