És l'única sortida possible i val la pena lluitar-hi. Aquí i a tot arreu. Batallar amb tots els mitjans del món perquè els mestres puguin fer bé la seva feina és l'eina més poderosa per aconseguir aturar la ximpleria general que envaeix la societat i que provoca episodis tan lamentables com els que ara mateix vivim al voltant del Barcelona i l'Espanyol.

Tot plegat fa una mica de vergonya. No és gaire habitual en el futbol professional, perquè les càmeres de televisió i el seguiment que en fan els mitjans de comunicació aturen moltes de les actuacions de determinats futbolistes i àrbitres que se saben vigilats. En el futbol territorial és més fàcil veure provocacions, insults, mala educació, cops, falta de respecte, baralles... Un dia és culpa dels uns i un altre dia, dels altres. Per això cada vegada que el futbol professional perd els papers, el futbol de base i l'amateur fan una gran passa enrere, perquè els nens massa vegades imiten els seus ídols sense reflexionar per què. És normal: són nens... Si Pau López trepitja Messi, si Mascherano i Gerard Moreno se citen al túnel de vestidors per barallar-se, si Suárez i Diop s'insulten davant de totes les càmeres, si Piqué hi suca pa... què podem esperar dels nostres infants? La rivalitat entre el Barça i l'Espanyol només té sentit en l'àmbit esportiu. Qualsevol detall que fugi d'estudi no és bo per a ningú. Per a absolutament ningú.

Pel que fa als aficionats, el mateix. Fa vergonya veure determinats comportaments i sentir segons quins càntics. I, és clar, si un nen o una nena que està jugant observa a la grada el tarannà dels seus principals ídols, el seus pares, ja podem imaginar quina serà la seva manera de fer en el futur. Un autèntic desastre.

Educació. Així de senzill i, alhora, de complicat. I des de tots els àmbits, l'esportiu i el de l'escola convencional. Quan a la Premier League el Sindicat de Futbolistes és més dur que la mateixa federació anglesa a l'hora de castigar les sortides de to dels jugadors (fins i tot quan miren d'enganyar l'àrbitre simulant un penal) obliga el seu sector a tenir un comportament exemplar. Si a les escoles de futbol i els clubs esportius, a més de treballar la tècnica, la tàctica i la preparació física, s'insistís en l'ètica a través de programes dirigits a millorar el comportament i a valorar el respecte pels companys, rivals, àrbitres, aficionats i instal·lacions, el futur de l'esport seria esperançador. I si els col·legis convencionals rebessin diners i mitjans per poder treballar en aquesta direcció, tot plegat s'acostaria a un escenari de societat moderna. Entre els canvis d'estratègia del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport (quin escàndol que es digui així!) i l'evident poc interès ministerial en el món de l'esport, les dificultats són massa grans per acabar complint els objectius. Això sí, després Rajoy i companyia (o el president de torn) inverteixen milers de milions d'euros en campanyes contra la droga, l'alcohol i la violència (de tota mena)... I si ho fessin al revés?

El meu respecte als mestres. Potser per això la millor iniciativa que mai s'ha dut a terme en ètica esportiva la va liderar fa uns quants anys (2010) un director d'escola brillant i, al mateix temps, directiu de la Federació Catalana de Futbol. Àlex Cerdà, com ja es poden imaginar, va acabar deixant-ho córrer per la falta de suport federatiu i institucional.