El derbi, Tarantino i el futbol
En un moment de The hateful eight, la nova i esperada delicatessen de Tarantino, un dels personatges reflexiona sobre el fet que la justícia, si no s'aplica desposseïda de qualsevol element emocional, corre el risc de no ser justa... Desconec fins a quin grau el factor emocional va condicionar el jutge del Comitè de Competició: a Luis Suárez, a qui l'àrbitre atribueix una frase de menyspreu dita al túnel dels vestidors, tot i que testimonis presencials asseguren que no va sortir de la seva boca, se'l sanciona amb dos partits i automàticament és considerat el gran papu de la sèrie. En canvi, Pau López, l'autor de la trepitjada canalla a Leo Messi, amb risc de lesió, que ha vist el món sencer i amb l'agreujant del cinisme, ja que no solament no se'n va penedir sinó que va qualificar l'agressió de “coses del futbol”, queda lliure de pecat. A Pape Diop li cau un partit per l'expulsió, però cap sanció afegida per les declaracions post matx: “No s'ha vist sang. Si haguéssim volgut, els dels Barça surten en llitera...”
Deixant a banda les qüestions de procediment normatiu, que no entraré a valorar, si aquesta és la manera com s'imparteix justícia en el futbol espanyol, es pot concloure que parlar de justícia i futbol espanyol és, senzillament, caure en allò que els antics romans definien com una contradictio in terminis; és a dir, barrejar conceptes completament oposats. De fet, tampoc res que ens hagi de sorprendre.
Paral·lelament, criticar el Barça perquè en el segon partit d'aquesta incòmoda sèrie de derbis va acabar caient en la provocació i, en canvi, excusar l'Espanyol “perquè va fer el joc que li convenia”, tampoc em sembla una anàlisi justa. Constantin Galca, l'entrenador espanyolista, diu que “el que passa al camp, queda al camp”. Entesos. D'acord també que, en el que de moment hem vist, s'han produït accions poc edificants per ambdós bàndols. Però en l'origen dels fets, en allò “que passa al camp”, hi ha un equip –com fan altres– que posa en practica un joc que va més enllà de la intensitat alta, que, sense arribar a ser violent, busca el contacte continuat a la mínima ocasió. Joc subterrani per combatre les virtuts del rival. Aquest és l'element capital.
Parlem de futbol...
Només qui ha jugat de manera mínimament seriosa pot entendre què se sent –a més de dolor físic– quan el teu marcador et raspa el turmell després que hagis deixat anar la pilota, per exemple. El Barça (que no està en el seu millor moment físic –com es lògic a aquestes altures– per fer circular la pilota a la velocitat de la llum, exercir la pressió, etc.), després d'aguantar el tipus estoicament a Cornellà, al Camp Nou surt un punt crispat i acaba entrant en la picabaralla. És un error, però comprensible. Que no és el nostre estil? Evident. Però, en aquest context desagradable, a mi em tranquil·litza que quan tres rivals van a buscar Neymar per intimidar-lo se n'hi afegeixin tres dels nostres a plantar-los cara. Això és marcar el territori. I reconec que m'hi va sobrar gresca i m'hi van faltar un parell de gols més. El 4 a 1 deixa gust de poc. En qualsevol cas, la renda és suficient per afrontar la tornada sense els primeres espases ni, per descomptat, cap dels cracs al camp. Són peces massa valuoses per arriscar-les i desgastar-les innecessàriament. I és una molt bona oportunitat –una més– perquè els suplents demostrin talla.
