opinió
Sords per conveniència
“Felicitats, president Puigdemont. Que l'encert us acompanyi en aquesta etapa històrica i apassionant que avui inicia el nostre país, Catalunya.” Aquesta piulada del Futbol Club Barcelona a Twitter ha tornat a demostrar que hi ha una munió de sords per conveniència, tots aquells que s'esquincen les vestidures per sentir la paraula país aplicada a Catalunya i pronunciada des del Barça en un missatge de suport institucional al nou president. La cridòria arriba des de les files entestades a negar l'evidència, les que, tossudes, no volen barrejar política i esport, cap sorpresa al respecte. Res de mesclar, sempre que no sigui en benefici propi, és clar. Ja sabem que acostumen a ser veus provinents de les files més conservadores i arbitràries en el seu tarannà unificador. Parlant d'axiomes, sembla mentida que, 115 anys després, se'ns obligui moralment a repetir el mateix article de sempre, dirigit a qui mai es vol donar per assabentat que les coses són com són i no com els agradaria que fossin. Fins i tot, bona part de la massa social blaugrana ignora d'on arrenca l'indissoluble lligam entre el Barça i la terra que l'ha vist néixer. La majoria el situaria en temps d'antifranquisme per desconeixement històric, vista i comprovada –tornem a repetir plantejament per enèsima vegada– la nul·la curiositat que el culer dedica a saber d'on ve la seva estimada institució i què l'ha forjada com és.
Remuntem-nos en el temps fins al 1908. Aleshores, el Barcelona estava a punt de desaparèixer. A la mala marxa esportiva s'unia una forta pressió de l'Associació de Clubs i de l'anomenat X, que donava nom incògnit a un equip que aixoplugava un tarannà obertament espanyolista i polític. Amb menys de 40 socis en actiu, a Joan Gamper no li va quedar cap altre remei que agafar la presidència per primer cop i refundar la institució que ell havia instituït anys abans. Ho va fer d'acord amb els nous temps del país, en coherència amb les creixents reivindicacions nacionals per a la recuperació de la identitat arrabassada. El suís sabia que el club portador del nom de la ciutat només sobreviuria si aconseguia distingir-se d'altres equips futbolístics, a seques. Li havien estat buscant les pessigolles precisament per això, raó de més per insistir en aquest nou accent diferencial. Ràpidament, Gamper va revifar el club amb amistosos internacionals i enfortint els lligams amb institucions del que avui anomenaríem societat civil. Historiadors de prestigi, com Joan Josep Artells i Jaume Sobrequés, per esmentar-ne només un parell, ens recorden aquest fet referencial, ratificat pel cronista barcelonista d'aquells temps, Daniel Carbó, Correcuita, periodista i fanàtic seguidor de Gamper que, sense arribar encara als anys vint, va escriure que el Barça havia deixat de ser un club de futbol més per convertir-se en el club dels catalans gràcies a la seva vocació, clarament manifestada. Havia estat al costat de la petició per crear la Mancomunitat i en expressar l'anhel per un estatut d'autonomia, s'havia distingit en aquesta vocació de reclamar el mateix que bona part de la societat del seu temps. Quan el capità general de Catalunya, Primo de Rivera, va instaurar una dictadura amb el vistiplau del rei Alfons XIII, l'activitat del Barça –batejat així pel Xut! a final del 1922– se'n va ressentir. Li van fer pagar que no se n'amagués i n'hi va haver prou amb dos detalls històrics per situar el perill que comportaven els colors blaugrana per al poder establert. Primer, el 1920, el seu quart equip va rebre l'inequívoc nom de separatistes, coherent amb la puixança del secessionisme. Segon, quan Gamper es va comprometre, per enfortir els conceptes d'esport i pàtria, a crear les Corts en tres mesos, algun esbós del nou camp es va dibuixar amb la bandera estelada presidint la tribuna. Girant el mitjó, no deu ser que la història oficial s'ha aplicat en esborrar la petjada d'aquests lligams emocionals de fa un segle? La pregunta retòrica admet una resposta fàcil.
El Barcelona quedava avisat i amenaçat molt abans del conegut episodi de La Marxa Reial, viscut en un homenatge a l'Orfeó Català, el juny del 1925. La xiulada a l'himne va ser la tòpica gota que va fer vessar el vas de la paciència oficial. El governador Milans del Bosch s'ho va prendre com una nova mostra d'independentisme quan, segurament, era una simple reivindicació d'anhel democràtic, però la trajectòria anterior va provocar el tancament del club durant mig any, com ja de tots és sabut. Tampoc és qüestió d'aturar-nos en mil i una anècdotes a manera de prova, com el record d'aquell forner de Sabadell detingut per dur al trau de la jaqueta l'escut del Barça, “evidència” del seu caràcter subversiu. En temps de la República, la dura negociació per l'Estatut, pèssimament atesa des de la majoria de l'Estat, va provocar que els blaugrana fossin rebuts de les pitjors maneres als estadis d'arreu, tal com reconeixia en públic, sense anar més lluny, el mateix Pep Samitier, que en va viure unes quantes. Quan els herois de la gira de Mèxic del 37, en plena Guerra Civil, van salvar el club de la seva extinció gràcies a les divises dipositades a París pel gran Rossend Calvet, el país del president Lázaro Cárdenas els va rebre com a ambaixadors polítics d'una democràcia, europea i amiga, en perill sota el creixent jou del feixisme. No parlaven només de futbol, ni cal aclarir-ho.
Per aquells sords entossudits a no escoltar –continuaran sense fer-ho–, queda la certesa que el Barça de la postguerra va ser l'últim aixopluc emocional d'una societat, d'una cultura i d'una manera de ser arrabassada pels guanyadors del conflicte, antítesi pura de la compassió. No s'entén, si no, que en temps de màxima precarietat es passés dels 2.000 socis supervivents del 39 als 20.000 quan acabava la dècada dels quaranta. I podríem també parlar de l'extraordinària i espontània rebuda al Barça de les cinc copes com una expressió de rebel·lia i compromís amagada sota el subterfugi futbolístic. D'exemples, no en falten, ni en faltaran per a aquell que vulgui saber i canviar de criteri si entoma els demolidors arguments, gairebé en allau. Poques setmanes després de la mort del dictador, al Camp Nou voleiaven de nou les senyeres per exprés desig de directius com Granados, Carabén i Rosell pare, amb el braç executor de Jacint Borràs. No parlem ja del multitudinari viatge a Basilea del 79, amb l'impressionant aspecte de les grades, curulles de comunió entre banderes blaugrana i quadribarrades. Aquells que encara tenen ganes d'escandalitzar-se, podrien observar una mica el panorama per convenir que no hi ha altre exemple tan clar en tot el planeta futbol. Hi pot haver colors que representin opcions religioses, cas del Celtic i els Rangers escocesos. Podem assistir a reivindicacions del propi passat, com el desig del Bayern de congraciar-se amb el seu ascendent jueu. Poden existir ambaixadors de classe, de país o d'una fortuna particular, com ho ha estat tants i tants cops un Madrid que deu el seu potencial a la voluntat espanyola d'enlairar-lo. Però difícilment cap institució té una projecció d'identitat política tan clara, sostinguda i de llarga trajectòria com el Barça. Respectar aquesta evidència hauria de resultar normal, comú, i significar l'abecé identitari per a qualsevol aficionat que se senti atret pel Barça. És el tret diferencial que explica el lema més que un club conegut allà on vagis. Tot i així, prefereixen l'escàndol, quedi escrit amb la seguretat que haurem de tornar a escriure el mateix article –malson per als periodistes– unes quantes vegades. Tantes com insisteixin els sords en la seva tossuda hipocresia que només amaga altres interessos.